Al caliu del fornell

S’acaba el mes d’agost i els termòmetres, molt lentament, deixen de ser els protagonistes de l’actualitat, el mercuri recula. Els pagesos comencen a llaurar els camps, els caçadors preparen les escopetes, les mares i els pares corren a comprar les eines imprescindibles dels seus fills pel nou curs escolar, i la vida, en general, torna al seu curs i els meteoròlegs ens diuen que un front d’aire fred en altura ja s’albira en la llunyania. Marcel Pagnol deia que en el seu país provençal la primavera no acabava mai de morir, els pins i les oliveres només engrogueixen quan estan a punt de morir i les primeres pluges de setembre només fan que rentar el verd de les branques, empolsegat pel llarg estiu. Únicament al fons de les valls, sota les aspres muntanyes, rellisca furtivament la tardor. El nostre país és una mica més complex, els paisatges són més variats i la meteorologia fa el que pot. Damunt la tomba de Pagnol hi ha un epitafi virgilià: “ Fontes, amicos, uxorem dilexit ”, que ens reme...

 Ens passem la vida entre un passat imperfecte i un futur indeterminat. Ens aferrem al present, hi vivim com a dins d’una bombolla mentre ens imaginem que el temps passa al nostre voltant, indiferent al nostre fat. El nostre present ho és tot, perquè sempre és present, des del dia en què veiem la primera llum fins que ens abandona el darrer alè. La memòria viu sempre en el present, es dissol i es torna a conformar a cada moment, igual que el nostre cos, que és un cúmul de cèl·lules que neixen i que moren a cada instant. Som el que som en el present, en el nostre present singular, la resta és només un univers infinit i un planeta a la deriva. En el fons res existeix o, com a mínim, és el que volem creure quan s’acaben les vacances i la bústia, indiferent a tota filosofia de la vida, es comença a omplir de factures, de convocatòries i de deures. La nostra bombolla, que té la pell molt fina, s’estremeix i es tensa, sembla que estigui a punt d’explotar, però no ho fa, perquè al capdava...

Cadascú es mira la vida a la seva manera i els rellotges sembla que marquin l’hora en funció de qui els porta al canell. Uns necessiten poc per anar tirant i altres una mica més, però pocs, molt pocs es conformen amb el que tenen. Tothom desitja sempre una mica més i les vacances d’estiu són un bon moment per a meditar aquesta mena de coses i alguna més. Abans de ser el gurú del condicionament aplicat, Emile Coué va ser farmacèutic a Troyes. Establert posteriorment a Nancy, va descobrir allò que s’anomenà “l’efecte placebo” fent píndoles de sucre i farina. Va començar a experimentar el seu mètode de curació a través de l’inconscient amb una nena d’onze anys que patia una paràlisi lateral després d’una hemorràgia cerebral, persuadint-la de recuperar l’ús de les seves extremitats i el somriure. Aviat, la fama d’aquest apotecari, que feia miracles i les consultes del qual eren gratuïtes, prova més de la seva filantropia, es va estendre més enllà de la Lorena.  A tota Europa i fins als...

Sòcrates dialoga amb els seus deixebles abans de morir i Critó diu: «Quina és la vostra recomanació per a nosaltres, els vostres deixebles? Què fem ara?». Sòcrates s’ho pensa bé, els mira amb la seva mirada de toro i els diu: «Cuideu-vos». Potser abans d’intentar entendre què diu aquest consell, parem atenció al que no diu. Sòcrates no diu: «ves a difondre la meva filosofia, que el món escolti les meves paraules», com demanaria un líder religiós. Tampoc diu: «transforma el món, fes del món un lloc millor». No, ens diu a cadascun de nosaltres: «posa ordre a la teva vida, amb les teves paraules, en els teus propis pensaments, en les teves accions. Cuida’t». No intenteu canviar el món. Primer transforma allò que està realment al teu abast, és a dir, tu. Només llavors, quan t’has convertit en una persona forta i fiable, pots convertir-te en un poder beneficiós per als altres. El més sorprenent és que a l’escola sovint s’ensenya just el contrari de la responsabilitat. Els estudiants de secu...

He de confessar que, com la gran majoria d’individus de la meva espècie, tinc una tendència natural cap al pessimisme. Generació rere generació hem anat acumulant en els nostres gens una quantitat enorme de desconfiança en el futur, de recel pel veí i de prevenció contra tot allò que a primera vista ens sembla desconegut.  És natural, tot al nostre voltant tendeix indefectiblement cap al pessimisme, de la mateixa manera que els vaixells són propensos al naufragi, els avions a caure i els automòbils a aturar-se per falta de combustible. Només cal veure la cara dels nous consellers del govern per llançar-se en el pou més profund de l’angoixa vital. Tot és senzill i complicat a la vegada, tots som mortals i el pessimisme corre en abundància per les nostres venes, l’optimisme, en canvi, és una pura construcció de la voluntat i de voluntat, la majoria, en tenim la justa. Fins i tot Emil Cioran, que era un campió de l’escepticisme i del nihilisme, va acabar confessant que el pessimisme e...

El 133 és el nombre natural que segueix el nombre 132 i precedeix el nombre 134. El 133 és el nombre del colorant alimentari sintètic E133 (blau) anomenat FCF blau brillant, és el telèfon de la policia a Àustria i a Xile, a Londres el bus de la línia 133 circula entre les estacions de Streatham i Holborn i a Barcelona va de Trinitat Vella a Fabra i Puig. Durant la República i l’Imperi Romà, l’any 133 abans de Crist es coneixia com l’Any del Consolat de Pisó Frugi i Escèvola o també any 621 Ab urbe condita o de la fundació de la ciutat. A Hispània és la fi de la Guerra de Numància. Publi Corneli Escipió Africà Emilià, que l'any anterior (134 aC) havia posat setge a Numància, veu com la ciutat es rendeix sense condicions per la falta d'aliments. Alguns numantins prefereixen la mort i altres es lliuren als romans i són venuts com esclaus. Cinquanta dels seus habitants adornaran el triomf d’Emilià. Els romans arrasen la ciutat, i Emilià rep el renom de Numantí, a més del d’Africà. ...

La vida és un contínuum de detalls, una línia infinita de punts que segueix ininterrompudament i que es reprodueix cada dia. Allò que anomenem “el nostre temps” és la suma de tots aquests punts, encara que després només en recordem uns quants, una mínima part. Stefan Zweig a l’inici d’“El món d’ahir” cita a Shakespeare que fa dir a Cimbelí, rei de Britània, allò de “Acollim el temps tal com ell ens vol”. El temps ens segueix i ens precedeix, i la vida va resseguint els punts com en aquells passatemps d’abans del TBO. Chesterton, que era un apologeta de l’Església catòlica, però que com a bon anglès tenia un bon sentit de l’humor, afirmava que “El que m’agrada de Déu com a novel·lista són les molèsties que es pren amb els personatges secundaris”. Jo crec que no hi ha personatges secundaris en la representació de la vida, tots els punts són necessaris per a completar el dibuix final, el que passa és que al final només recordem el dibuix i no els punts. És comprensible. Tots som confrares...

Durant l’estiu el cel sempre es fa més present. Apareix damunt dels nostres caps, més brillant, més potent i més proper. Els que saben comptar aquestes coses diuen que allà dalt hi ha desenes de milers de milions de terres com la nostra, planetes roquers que poden acollir aigua líquida i potencialment habitables. Com més avança el nostre coneixement, més misteriós esdevé l’univers. Les grans pel·lícules de ciència-ficció han anat construint el nostre imaginari col·lectiu, però ja fa dotzenes de segles que ens mirem l’univers amb curiositat. Aristòtil creia que la terra era el centre de tot i van haver de passar dos mil·lennis perquè Galileu ho desmentís, i tres-cents anys més fins que Einstein descobrís que el temps és una dimensió de l’espai i que varia amb la velocitat. Es diu sovint que, per saber cap on anem, és necessari saber d’on venim. Mirar cap a les estrelles és com retrocedir cap al nostre passat més remot, molt més enllà d’Einstein, de Galileu o d’Aristòtil, molt més enllà ...

Les nostres vides es van desgranant de mica en mica, a partir de vivències més o menys compartides amb els altres, records que queden marcats en l’escorça de la nostra memòria. N’hi ha un d’aquests que es va succeint periòdicament i del qual no ens en podem sostreure perquè és omnipresent. Els Jocs Olímpics apareixen, un estiu de cada quatre, en el fons d’escenari de la nostra existència. Els primers jocs dels quals en servo un record, borrós i llunyaníssim, són els de Tòquio i després els de Mèxic, que ja se’m dibuixen més clarament amb imatges televisives. Després van venir tots els altres, puntejats cadascun amb formes i fets diversos, i entre els quals he de destacar, com no podia ser menys, els de Barcelona, que d’una manera tan profunda van marcar el nostre país. Els jocs d’aquest estiu han estat en una de les ciutats que més m’estimo. París no és qualsevol cosa i ens ha demostrat que sap reinventar-se contínuament. França encara gaudeix d’allò que els anglosaxons en diuen “Soft ...

 Aquest estiu és d’una pesantor aclaparadora, cada dia es fa més feixuc. L’aire s’espesseeix i els volums es liqüen, els arbres alcen les branques en senyal de rendició, la llum es desborda com en una cassola bullent i la natura en general entra en una espècie de sopor. Només els mosquits i altres criatures minúscules continuen borinant entre nosaltres. Quan arriba el pic de l’estiu, tothom, fins i tot els més fanàtics de la calça curta, comencen a enyorar els dies rúfols d’hivern. Després dels anys d’infantesa, en què vivia l’estiu com un sinònim de vacances i de llibertat, vaig començar a pensar que aquests mesos eren un temps erm, un temps mort en què tot s’atura, encara que els rellotges continuïn funcionant amb la inèrcia continguda dels calendaris. A l’estiu, això sí, és hora de passar comptes amb la vida, però res no quadra, ens adonem que haurem de pagar per totes aquestes hores mortes com si fossin viscudes, com si haguessin estat útils, haurem de tributar per tota aquesta...