Al caliu del fornell

Quan encara hi havia més d’un pam de fang en els carrers del País Valencià, alguns ja pensaven organitzar festetes per a recollir diners pels damnificats per la riuada. Vivim en una festa permanent, hem convertit l’excepció en norma i, si generalment ja no es necessiten excuses gaire sòlides per fer-ho, imagineu-vos ara amb aquest magnífic desastre a l’abast de la mà.  Els fabricants de cervesa, els muntadors de tinglados i alguns traficants de substàncies al·lucinògenes es freguen les mans quan hi ha la més mínima possibilitat de celebració a la vista, sobretot quan és un acte “solidari” i tothom podrà sortir a la foto i en el cartell, i quedar com uns senyors. Els artistes segurament no cobraran, però els altres sí. Hi haurà despeses que algú haurà de sufragar, perquè aquí, en el fons, no hi ha ningú que treballi gratuïtament. S’haurà de pagar la instal·lació, els altaveus, els cartells i no sé quantes coses més, i al final només quedaran unes quantes virolles, un romanent de la ...

El temps és una línia insegura, com un fil que penja entre dos pals. Caminem amb esperit de funàmbul, intentant aguantar l’equilibri entre un passat que es dissol darrere nostre i un futur que ens espera per a engolir-nos en el desconegut. Tornar al passat és un somni recorrent, tots hem pensat alguna vegada amb uns hipotètics temps feliços anteriors al nostre naixement, en la terra dels avantpassats més llunyans. Ens hauria agradat veure com eren els carrers quan encara no hi havia voreres o més enllà quan tot eren camps. Ens imaginem un temps fundacional, més feliç com més reculat, sense els lligams que ens tenallen en aquesta modernitat on ens ha tocat viure, però aquest retorn és impossible, sobretot perquè ja no estem disposats a viure en aquelles condicions. Ara ja ningú és capaç de suportar un mal de queixal sense poder trucar immediatament al dentista, ni podem sobreviure sense aigua corrent ni electricitat. El temps ens empeny cap endavant i hem d’agrair-ho. Malgrat tot, sabem...

Novembre comença amb un fort regust de fang i de mort. Des de la finestra veig com la terra dels camps s’estova, els arbres que es despullen i les muntanyes que s’amaguen darrere d’un vel grisós. La tardor exerceix el seu ofici, la meteorologia embogeix i el món es prepara per a resistir de nou els embats de la vida. Els més savis d’entre nosaltres intenten cercar nous remeis per a nous mals, mentre els més ximples ens governen. Potser ara ja és hora de fer balanç, d’aturar-nos un moment, aclucar els ulls i pensar on estem, d’on venim, cap on anem, potser és hora de saber qui som, què podem fer i què no, què és el que hem fet bé, el molt que hem malversat i, sobretot, com és que hem permès que ens governi aquesta xusma. Demà serà un altre dia, el fang esdevindrà pols i un vent de desembre ho escombrarà tot, quedarà el patiment i l’horror, i els ineptes i els corruptes celebraran el seu Nadal amb torrons de primera qualitat, i els senglars baixaran de les muntanyes per a menjar-se les r...

 Ròmul el Gran és una comèdia de Friedrich Dürrenmatt que es desenvolupa des del matí del 15 de març fins al matí del 16 de març de l’any 476 a la vil·la de l’emperador a la Campània. El drama gira al voltant de la caiguda de l’Imperi Romà al segle V, tot i que Dürrenmatt es permet una aproximació molt lliure a les realitats històriques. Ròmul viu a la seva finca, alegrement cria pollastres i beu vi d’espàrrecs, mentre que la seva dona Júlia i tots els seus consellers li demanen que resisteixi la invasió de les tribus germàniques. Dürrenmatt escriu aquesta peça amb el seu alemany helvètic i en els primers assajos de l’obra els actors berlinesos li fan veure que, per exemple, no poden utilitzar la paraula “Morgenessen” per “esmorzar”, que en alemany normalitzat és “Frühstück”. L’autor agafa un llapis i corregeix el guió, afegint un diàleg. Ara, quan un dels esclaus li serveix a l’emperador el seu “Frühstück”, l’emperador respon: «“Morgenessen”. Jo decideixo què és el llatí clàssic a...