Al caliu del fornell

Diuen que la memòria és una matèria fràgil que s’estova amb el pas del temps. Els noms de les persones s’humitegen i es desprenen de l’orla que pacientment hem anat component en el nostre cap, les dates es barregen i els records en general comencen a anar a la seva. Tot allò que creiem immutable, amb el pas dels anys es va convertint en una mena de pasterada, un batibull d’imatges i de conceptes flotant en un brou que anomenem “oblit”. Amb els anys pensem que s’esvaeixen els fets que consideràvem importants, però, en realitat, el que passa és que els records més rellevants queden i les menudalles s’enfonsen fins al fons de l’escudella. La qüestió és que no tots els fets més remarcables són els que ens agrada recordar, n’hi ha molts que preferiríem esborrar, però la nostra memòria, més eficaç del que sembla, es nega rotundament a oblidar. No hi ha dia en què no recordem aquell rostre malcarat, aquella paraula fora de to o aquell moment en què ens vam veure exposats al ridícul més eviden...

La terra no és plana i gira com una baldufa al voltant del sol, una translació que tarda 365 dies més 6 hores, unes hores que probablement perdem trucant a les companyies del llum i el gas o atenent trucades de desconeguts. En puc donar fe de tot això, si més no pel que fa als darrers seixanta-sis anys. Abans no ho sé perquè no hi era. Potser el món estava aturat i va començar a girar just quan vaig arribar jo, però d’això no n’estic segur. Cada any, quan arriben aquests dies de gener celebro el meu aniversari, vaig néixer a casa en el pic de l’hivern, un dilluns a primera hora. El meu avi i el meu pare em van donar un primer cop d’ull abans d’anar a treballar i el meu besavi una mica més tard per a assegurar-se que tenia tots els dits ben posats. Un cel de plom amenaçava neu i l’avi que treballava a Obres Públiques havia de tenir el camió llevaneus preparat per si als més bojos d’aquella època se’ls acudia anar a esquiar a la muntanya. De fet, uns dies després, em van portar a batejar...

Som el que som i poca cosa més. La vida és un enfilall de misteris irresolts, la ciència avança a les palpentes per camins de foscor i d’ignorància, i a cada pas sorgeixen més interrogants. Des de fa mil·lennis que la humanitat busca respostes, contemplant amb ulls aquosos tot allò que ens envolta, potser per aquesta raó hem inventat les terrasses dels bars, els sopars de cunyats i les xarxes socials. Si ens cal trobar certeses, en aquests llocs les trobarem a bastament i, per sort, les tres coses es troben amb una abundància creixent. Querefont, un filòsof atenenc, va preguntar a la pitonissa de Delfos si hi havia algú més savi que Sòcrates i ella va respondre que no. Sòcrates explica com es va enfrontar en un debat amb els homes que en el seu temps eren coneguts com a savis, per tal de trobar aquell que ho fos més que ell, ja que no creia en la resposta que la pitonissa li havia donat a Querofont. Després de parlar amb tots ells, Sòcrates s’adonà que era el més savi, no pas perquè co...

Van passant els anys, el temps viatja en combois d’alta velocitat i els geners llisquen pendent avall. Els calendaris pengen d’un fil molt prim i ens mostren la nostra vida com un enfilall de flors seques i descolorides. Tot el que anem deixant enrere se’ns presenta com fútils intents de transcendir, de fer-nos veure entre la multitud i d’alçar les plomes de la cua com els paons, com aquells paons que els avis ens portaven a veure els assolellats matins de diumenge, entre els sons ja gairebé desapareguts de les sardanes. Ens adonem ara, de sobte, de tot allò que vam llegir temps enrere, de les pel·lícules que vam veure i de les moltes hores de televisió que ens vam empassar, en blanc i negre i en color. Però recordem sobretot allò que ens punxa, com vidres en els intestins del nostre cervell. Recordem, qui més qui menys, quan vam decidir escriure articles o versos, cartes o llistes de la compra, això tant li fa, i vam decidir fer-ho en català i signats amb el nom que ens deien a casa i...