Al caliu del fornell

Les Ardenes és una regió boscosa repartida entre Bèlgica, Alemanya i Luxemburg. L’any 1870 els prussians van travessar per aquest inhòspit territori, suposadament impenetrable, i van sorprendre l’exèrcit francès dormint plàcidament en la palla dels camps de Sedan. L’any 1914, els francesos i els seus aliats no es podien imaginar que quaranta-quatre anys després de Sedan, l’exèrcit del Reich faria exactament el mateix, i també els va deixar bocabadats que les tropes de Hitler travessessin les Ardenes durant la Guerra llampec de 1940, deixant obsoleta de cop la famosa línia Maginot. Però encara és més inversemblant que només quatre anys després els nazis tornessin a sorprendre els aliats durant l’hivern decisiu de 1944, provant sort per l’impenetrable bosc. La història reincideix i nosaltres no som capaços de treure’n les conclusions necessàries. Ara es vol tornar a construir un “Mur de Drons” davant de l’amenaça soviètica i l’orgullós president Trump en el fons es comporta com el cancel...

Quan arriba el mes d’octubre t’adones que la nostàlgia és un etern procés de construcció d’una quimera. Tens un peu encara a l’estiu i l’altre que ja s’enfonsa en el fang de l’hivern, l’hivern astronòmic; perquè l’altre va com va. El món, al nostre voltant, passa de ser una cançó popular a esdevenir una mena de simfonia. La llum del dia es va fonent, com si totes les bombetes d’Ikea que tens a casa haguessin arribat de sobte al seu punt de caducitat al mateix temps. La vida s’escurça, la llum del dia tarda cada vegada més a aparèixer a la finestra i el vespre decau com el teló d’un teatre d’aficionats. Els arbres s’esllangueixen com si volguessin tornar a la terra d’on van sorgir i els ocells que queden van d’aquí cap allà sense saber ben bé per què. Els núvols prenen formes estranyes i amenaçadores, i els jubilats caminen de pressa per poder encalçar la seva ombra que fuig. Octubre és un mes propici per a tornar a casa, fins i tot si no havies marxat.   “Octubre” vol dir que és el...

L’any 2004, el novel·lista americà David Markson va publicar l’obra experimental Vanishing point –Punt de fuga–, composta bàsicament d’anotacions i de cites erudites. Entre elles n’he triat unes quantes: L’arquebisbe Ussher va calcular “científicament” la data de la creació del món a partir de la Bíblia i va arribar a la conclusió que l’univers va començar a rutllar el 22 d’octubre del 4004 abans de Crist a les 9 del matí. Anys més tard, un erudit igual d’enginyós va assegurar que Hèctor, príncep de Troia, va morir el 28 d’agost de 1185 de la mateixa era, però sense especificar l’hora exacta. Coleridge deia que «tots els poetes són ximples», però després especificava que «no tots els ximples són poetes». L’any 525, el papa Hormsides I va encarregar al monjo Dionís l’Exigu, que calculés la data de naixement de Jesucrist. Dionís va calcular la data a partir del cicle metònic en correspondència a la Pasqua amb lluna plena, i va calcular 7 cops 4 cicles, 532 anys, que va fer quadrar amb e...

La gent que encara llegim llibres –en paper– tenim problemes que la resta de mortals s’estalvien. Comprem llibres compulsivament, que després no sabem on posar i que a vegades fins i tot ens cauen de les mans a causa del seu pes, uns 100 grams per metre quadrat de paper, que ràpidament es tradueixen a uns 1,5 quilos per volum. He agafat com a mesura base El cor furtiu , la biografia de Josep Pla treballada per Xavier Pla. De la mateixa manera que els madrilenys ho mesuren tot en funció de l’extensió del Bernabeu, jo ja fa temps que mesuro els llibres amb “cors furtius”; el que estic llegint ara, per exemple, pesa 1,24 cors furtius. Però els llibres no ens cauen de les mans només pel seu pes, també ho fan per altres causes, a vegades pel seu contingut i altres només per pur cansament mental. Molt sovint, més del que és recomanable, em canso dels llibres que “hauria de llegir” i em dedico a fer altres coses, però no puc deixar de tenir un llibre a mà i és aleshores quan obro la meva bibl...

Article del  13 d’octubre de 2022   Durant l ’ estiu de 1973, sota el verd olivaci d’arbres estiuencs, en un càmping de Sant Feliu de Guíxols, vaig llegir un llibre que va significar una sotragada en la meva incipient adolescència: Oh, Jerusalén , de Dominique Lapierre i Larry Collins. D’aquella lectura en recordo, com si fossin records propis, les maquinacions de l ’ Irgun, les jugades polítiques de l ’ Haganah, Golda Meir, David Ben Gurion, els kibbutzs i la ciutat santa, polièdrica i reconsagrada. Encara ara, molts anys després, em sento partícip d ’ aquells fets que culminaren en la creació d ’ Israel, un estat jove i modern, als antípodes del franquisme imperant a casa nostra, i bandejat des del seu inici per un entorn hostil, gairebé feudal i profundament antidemocràtic. Des d ’ aleshores no he tingut altre remei que, en els moments en què la meva consciència ho ha exigit, posar-me al costat del poble d’Israel. Em passa el mateix que amb Catalunya: quan la realitat t ’ h...