Al caliu del fornell

Els diumenges, sobretot, i els dies de festa en general sempre m’han semblat d’una inutilitat esfereïdora, un temps d’abatiment i de desesma on tot s’acaba aturant com en la vigília d’una apocalipsi. En un diumenge a mitja tarda sempre em trobareu desitjant que arribi la definitiva commoció, el daltabaix, el desastre, la desgràcia, el diluvi, el drama, l’erupció, la revolució, el dilluns o el que sigui. Tot abans que continuar immers en un paisatge de Vayreda posat de gairell. Des d’aquest aspecte, Nadal és un llarg temps d’inactivitat que sempre m’aclapara, una mena de dia de la marmota que es repeteix sense esperança de sortir-ne. Per sort després torna la normalitat, els dilluns benaurats quan tot es torna a posar en moviment i el fum dels camions i dels autobusos escolars ens torna a omplir els pulmons de vida i d’esperança. El paisatge de Vayreda esdevé un quadre de Brueghel el Vell i cadascú torna a ocupar la seva confortable posició enmig de la confusió i el desori. I la raó és ...

Galeria de personatges.  Una tria de retrats.  Fotos Quim Curbet

Gairebé sense adonar-nos-en el nostre planeta acaba de fer un nou cicle al voltant del sol, exactament igual –o amb una variació imperceptible– que ho ha fet durant tots els segles que els humans anem gabiejant per la seva escorça, i arriba ara aquell moment en què l’un o l’altre ens posem a escriure un article sobre el Nadal. Tant en el tema com en el contingut la variació tendeix també a ser imperceptible i, tanmateix, reincidim en el delicte. Les hores lentes de les tardes de desembre ens porten a una mena de melangia per un temps perdut i per un món que potser no ha arribat a existir mai del tot, si més no tal com el pintem en aquests articles de Nadal. El temps se’ns escorre entre els dits mentre escrivim o mentre intentem reconstruir mentalment la recepta d’aquells canelons que feia l’àvia. Els núvols passen lentament damunt dels arbres, els ocells fan viatges erràtics entre els teulats i en la llunyania s’encén un estel de Nadal que Ximenez Instalación, una companyia líder en el...

És ben sabut que els humans provenim dels boscos i que de tant en tant sentim la imperiosa necessitat de tornar-hi. Els troncs dels arbres ens parlen amb un llenguatge que ja hem oblidat des de fa mil·lennis, una cantarella vegetal que ens crida des del fons del fons del nostre cervell i que ens obliga a trepitjar de nou els camins oblidats dels nostres ancestres i els secrets senderols que traçaren en el seu dia els nostres avantpassats. Els arbres ens miren amb un deix de menyspreu, remouen lentament les seves branques i deixen caure damunt nostre un reguitzell de fulles que ressonen a dins del nostre cap, com una mena de codi vegetal que ens recorda aquells versos del poeta: «Com l’ocell que deixa el niu, així l’home que abandona el seu indret…». Tot el que ens contempla a dins del bosc és més antic que el nostre llinatge, molt abans que nosaltres fóssim carn ells ja eren fusta, i molsa, i fongs. Els arbres enfonsen les arrels en l’àrida escorça de la terra, la molsa s’estén en l’ob...