Al caliu del fornell

Cada dia comença a la seva manera. El sol surt darrere de les meves muntanyes, traient el seu caparró daurat entre els núvols. Ja a primera hora el calendari ens informa de l’estat del nostre compte amb el temps i la vida  es comença a despertar lentament. Els sorolls de les ciutats es reactiven ràpidament i els noticiaris i les xarxes comencen a escopir els seus verins. Cada dia és una peça que compta i que es diposita en la seva cel·la corresponent, prèviament digerida pels sucs gàstrics de la quotidianitat en el fons del fons de la nostra consciència. Aquests darrers matins, tot esperant que qualli el dia, els passo rellegint les Memòries d’Adrià , de la senyora Yourcenar, perquè no sempre ens devem a noves lectures, de tant en tant convé remoure el pòsit i trescar per vells camins. En la llarga epístola a Marc Aureli, quan ja sent venir la mort, el vell emperador se’ns mostra conscient de la seva humanitat, un home com els altres que es nodreix amb els fruits i els animals de l...

Xavier Febrés després de dinar a Ca l'Enric, rumiant el seu proper llibre. Foto Quim Curbet, la Vall de Bianya, 27 de setembre de 2024.

Darrers dies d'estiu.  S'Agaró, Costa Brava. Fotos Quim Curbet.

Qui més qui menys el que volem tots és fer amics, amics dels reals o els imaginaris de les xarxes i ja sé que avui no en sumaré cap i potser en perdré algun –perdona’m Garsenda de Torroella!–, però no puc resistir la temptació d’escriure aquest full del meu blog. Tothom sap que els premis literaris són terra de conquesta, igual que Roma, els premis s’estenen més enllà dels murs de la ciutat literària que conté l’essència fundacional del seu poder i de la seva glòria. La gran majoria d’aquests premis sorgeixen en primera instància de la bona voluntat d’uns quants, d’un grup o d’una entitat, per a estimular els valors que creguin més oportuns o per a perpetuar la memòria d’algú que mereix aquest honor. Res a dir si no fos que la majoria acaben essent una altra cosa. El problema bàsic d’un premi literari és que amb el guardó no n’hi ha prou perquè una novel·la –posem per cas– no és res si no s’acaba publicant. Per aquesta qüestió al darrere –o al davant, o al costat– sempre hi plana l’omb...

Ens ha tocat viure en un racó de món excepcional on els pobles es toquen els uns als altres, els cables condueixen l’energia i la informació fins on faci falta, i els repartidors de coses vàries et porten fins a la porta de casa els objectes més inversemblants i més desitjats que ens pot oferir la civilització. Miris cap on miris veuràs la mà de la humanitat. Pedres i més pedres, camins i sembrats, i les construccions fabrils dels nostres contemporanis. És un món apamat, i, tal com diria el poeta, ordenat pel “plaer de la raó” i desordenat per “la delícia de la imaginació”. Diuen que l’ordre és la virtut dels mediocres, ho deia si més no el protagonista d’aquella Giornata particolare d’Ettore Scola. Això és perquè nosaltres vivim permanentment instal·lats entre l’ordre i el desordre, entre la mitjania i la singularitat i, d’una manera molt diferent d’aquell filòsof espanyol, nosaltres ens adaptem a les circumstàncies encara que les circumstàncies vagin sempre a la seva. Aquí els cansa...

El món és complicat, no em cansaré de dir-ho. Vivim envoltats de matisos i de detalls, de formes recargolades i d’idees confuses que s’encalcen les unes a les altres. Bàsicament, la causa fonamental d’aquesta complicació és la rodonesa del nostre planeta. En una terra plana tot seria més fàcil d’explicar per què tot tindria un inici i un final, d’aquesta manera, en canvi, tot allò que sembla arribar al final torna sempre a començar. Tot continua, tot gira, tot flueix, només les nostres vides són passatgeres. El pa i el vi, per les cultures mediterrànies, definien l’humà. L’Odissea, que Homer va compondre vuit segles abans de Crist, narra les aventures d’Ulisses. Quan l’heroi grec veia aparèixer una terra, es preguntava, abans que res, si els seus habitants eren “menjadors de pa”, o sigui, si eren éssers humans i no monstres, ni bèsties, ni déus. La diferència bàsica amb l’actualitat és que ara de pa n’hi ha de moltes menes i la pregunta s’ha de plantejar amb molt de compte. Baguet, brè...

L’agenda del mes de setembre sempre va plena d’ofici i els compromisos sorgeixen com els bolets. D’entrada s’acaben les vacances –les dels uns o les dels altres–, els nens tornen amb poques ganes a escola –els mestres també–, els que celebrem l’Onze de Setembre ens retrobem pels carrers i els que no el celebren també es retroben amb el que diu en el seu DNI. De sobte ens tornem a adonar –per si ho havíem oblidat– que tot va com va, o sigui, a velocitat ferroviària –disculpin les molèsties–.  La tardor en aquest país sempre tarda, les mànigues llargues es resisteixen a sortir dels armaris i als dits dels peus els costa acomodar-se de nous en les sabates. Els barcelonins es preparen per a tornar a tenir uns dies de festa, els esforçats editors exposen les seves novetats en la Setmana del Llibre en Català i els llibreters de vell intenten vendre els invendibles en la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern al passeig de Gràcia. Setembre és un mes vist i no vist, la vida prem l’acceler...

 Ginebra és una ciutat de miralls, els colors irrecuperables del cel reboten en el Léman i el llac els reenvia impecablement a cada indret on li pertoca la seva quota de lluminositat. Tot es reflecteix constantment, la nostra imatge ens persegueix pels carrers, repetida a cada aparador, suspesa en innumerables finestres que, per amagar el contingut de l’edifici, ens retornen el nostre perfil multiplicat fins a l’infinit. Arbres discrets acomboien uns vials discrets. Teulats grisos, automòbils grisos, vestits grisos i un riu gris i gras que flueix entre el so de les campanes, el murmuri de les fonts i el lleu centelleig de les monedes en el clos discretíssim dels bancs. Un raig d’aigua potentíssim intenta arribar fins al cel, perquè Ginebra, també, és una ciutat d’aigua i el raig és el símbol constant del seu poder. Els guardians de la Reforma, des del mur del parc dels Bastions, vigilen de prop els costums de la vila, potser massa cosmopolites pel seu gust, i els carrers empedrats ...

A mig matí ha començat a ploure. La meteorologia ja ens havia advertit, però avui els núvols s’han avançat una mica a les previsions. Una pàtina d’un gris de plom, que venia de terra endins, ha cobert el cel per a anunciar-nos que la tardor ja està llesta a la cantonada. Les orenetes anaven com boges, volant erràticament damunt dels patis i els horts del veïnat. Potser, a la seva manera, ja preparen les maletes per a viatjar cap al sud. La pluja m’ha enganxat al mig de la passejada matutina i he arribat a casa amb la samarreta xopa. Quan he tancat la porta darrera meu, he recordat un propòsit que ja fa temps que no m’abandona. És un consell que em va donar la Leli, una amiga que és psicòloga i que en sap d’aquestes coses. Em va dir que «Quan et fas vell, abans de sortir de casa, has de procurar tres coses: no fer nosa, no fer pudor i no fer llàstima». He de dir que he reflexionat molt sobre aquest tema, fins al punt de tenir-ho escrit en un paper enganxat darrere de la porta de casa i ...

Si tothom s’esforcés una mica a no parlar del que no sap, el silenci s’estendria irremissiblement entre nosaltres. Hi ha gent, no ho negarem pas, que arriba a una mena de coneixement universal, aconsegueixen tocar totes les tecles del saber, però són pocs, cada vegada menys, perquè per assolir-ho s’ha de passejar amb constància per avingudes flanquejades per til·lers o pels Camps Elisis del coneixement, i això no sempre està a l’abast de la majoria. Escriure ja és un altre tema, tothom pot escriure del que vulgui, només es tracta d’ordenar paraules d’una manera més o menys acceptable, començar amb una idea i deixar que el fluid mateix de l’escriptura derivi cap a indrets misteriosos, desconeguts totalment per la mà que escriu. Sense cap mena de dubte, tot això està lligat als mecanismes del pensament de cadascú, de la sensibilitat i d’un coneixement que augmenta a mesura que s’escriu i, com és en el meu cas, s’oblida totalment després d’haver-ho escrit. Potser tothom hauria d’escriure ...