Al caliu del fornell

El temps avança per camins insondables. Qui sap què ens trobarem a cada cruïlla? Però la vida ens empeny amb una força inusitada, sempre endavant, sempre cap al desconegut; no hi ha opció de recular. Després del març arriba l’abril, i el nostre hemisferi s’inclina cap endavant; les hores fan la tombarella, empeses per l’equinocci i per la Comissió Europea, amb les seves directrius d’harmonització horària. Sigui com sigui, els dies s’allarguen i tot s’aboca cap al solstici d’estiu. Però ara, encara estem sota la influència de l’equinocci, els lirons tot just es desvetllen de la seva letargia, i les granotes també; les orenetes i els falciots tornen d’un llarg viatge, i els rossinyols també. Tanmateix, el canvi d’hora altera els ritmes circadians dels humans, mentre l’escalfament global trastoca els patrons: les floracions s’avancen, els ocells migren abans d’hora, i les pluges esdevenen impredictibles. Leonard Cohen té una cançó anomenada  The Future  on diu:...

A vegades surts al matí de casa amb la mirada baixa i una sensació estranya de viure en un altre planeta. Tot sembla adormit, tot s’amaga darrere la boira. La bona gent encara vegeta entre els llençols, però ara hi ha alguna cosa més en l’ambient que ho enrareix tot, i sabem ben bé què és. Les pel·lícules de superherois ens havien acostumat malament. Per molt que es compliquessin les coses i per molt llestos que fossin els malvats, el bé s’acabava imposant. Ara, però, tot sembla capgirat: han guanyat els dolents! Batman s’ha refugiat a la seva batcova amb la cua (o el que sigui) entre les cames, i Superman ha iniciat els preparatius per al retorn al seu planeta (o el que sigui). He de confessar que no estava preparat per aquest gir de guió; no podia sospitar que la imaginació del destí fos tan esbojarrada. Qui podia imaginar que la Casa Blanca fos ocupada per un multimilionari megalòman en estat de follia permanent? Veient i sentint les animalades que ens arriben diàriament dels Estats...

Cada matí, una de les meves primeres preocupacions és vestir-me i trobar la roba adequada pel dia que m’espera. Poques vegades aconsegueixo encaixar-ho bé del tot, però sempre intento sortir de casa amb el mínim de dignitat exigible i amb la cremallera de la bragueta ben cordada fins a dalt. El meu “fons d’armari” és força exigu, tot i que jo sempre penso que tinc massa roba i els tons de les meves peces de vestir tendeixen cap al color de “gos quan fuig”. En els temps que corren, no m’hauria de preocupar gaire per aquestes circumstàncies, perquè tothom va com vol, i pel carrer es veuen les coses més estranyes. Fins i tot durant el temps de carnestoltes, segons quina disfressa, sembla el més normal del món. Hi ha qui va vestit de pirata o d’alienígena pel passeig de Gràcia i no aconsegueix que ningú el miri. Potser algun turista despistat fins i tot es pensarà que és un aborigen amb el vestit tradicional. Vestir-se ja no és el que era, sobretot pel que fa als homes. Ara ja ningú va amb...