Al caliu del fornell

Aquest any, per cinquena vegada consecutiva, seguiré el Tour a través d’una sèrie d’articles que es publicaran a L’Esportiu de Catalunya . Però el meu no és un afany d’aquesta mena –esportiu– molt al contrari. Soc completament al·lèrgic a tot el que comporta l’esport quan se li afegeix el malèfic adjectiu de “professional”, perquè en desvirtua totalment l’essència de qualsevol pràctica esportiva. Però el Tour de França és una altra història, és un espectacle visual inigualable, i amb això no em refereixo a l’espectacle dels ciclistes competint a sou dels seus patrocinadors, sinó al fons escenogràfic triat, que és, de lluny, un dels més agraciats del món. Els meus articles van d’això i de res més.  Anirem del Nord-Pas-de-Calais a la Bretanya, passant per la Normandia; menjarem llenties del Berry i Bleu d’Auvergne; farem un recorregut pels Pirineus, de Pau a Carcassona; sentirem el cant de les cigales a la Provença i la frescor de les muntanyes de la Savoia i del Jura, per, finalment...

Els campanars semblen dits que assenyalen o mans que escampen grapats d’eternitat. El nostre país és terra de campanars, n’hi ha per tot arreu i per tots els gustos, n’hi ha d’alts i de rabassuts, quadrats o d’espadanya, i tots ells corcats per un vent insistent que intenta vinclar-los, i poblats per clapes de líquens que germinen feliçment damunt dels carreus. Són campanars que somien desperts durant les llargues nits d’hivern, que romanen somorts entre el fullam esbojarrat de les tardors, que tentinegen sota les ales d’ocells barbuts que van o tornen de terres estrangeres i que es drecen punxeguts damunt dels somnis més humits de les nits estrellades de festa major. Són els campanars, els nostres, els que paren els llamps dels dimonis irritats, exhibint, com a eina suprema al capdamunt, una creu rovellada. Als campanars s’hi puja a través d’unes escales inquietants arrapades als murs, escales de cargol i de pedra picada, escales de fusta que xerriquen i que tremolen, o escales de gat...

Ara que ja s’ha acabat això de la Setmana Santa, voldria dir un parell de coses. Igual que em passa amb la religió, jo no soc de cap equip de futbol, ni tan sols del Girona FC, ni molt menys del Barça, que representa a una ciutat molt allunyada de la meva. Entenc, això sí, que hi hagi gent aficionada, fins i tot amics, gent intel·ligent, amb talent i amb estudis, que ho deixen tot el dia que juga algun dels seus equips. Ho entenc perfectament, i no els puc recriminar res quan els veig que van cap al camp amb la samarreta posada, i també entenc que cridin i que s’esbravin a la seva manera. El que no podria entendre és que hi anessin amb la samarreta, amb els pantalonets curts, amb els mitjons i amb les sabates reglamentàries i que es passessin tota l’estona escalfant a la graderia, no fos cas que l’entrenador els cridés al darrer moment. No ho entendria i, a més, recomanaria a la família un tractament en alguna institució psiquiàtrica. Em passa una cosa semblant amb la religió catòlica,...

De totes les flaires produïdes per la civilització humana, la més primordial és l’olor de pa. Com un rastre de vida, invisible però transcendent, vola de cantonada en cantonada per les ciutats mundanes o sorgeix del cancell obscur d'una casa de poble. L’olor de pa emergeix de les pàgines dels llibres més antics i de les llegendes atàviques. Fins i tot els grans herois ploraven d’emoció quan tornaven a la seva Ítaca i sentien l’olor del pa de la casa natal, i els déus mítics es deixaven seduir per la seva sentor. No hi ha cap gran història que no la sobrevoli d’alguna manera la cruixent i finíssima aroma del pa acabat de fer i no hi ha record d'infància sense olor de pa. La poeta xilena Gabriela Mistral deia que el pa exhalava la mateixa olor que la seva mare quan li donava el pit i era també l’olor dels amics desapareguts i de totes les valls per on havia passat. L’olor de pa ens remet a un forn que encara està calent, a la dignitat del flequer que ha passat tota una nit per fe...

Quan érem petits, cap als anys seixanta, el Diumenge de Rams ens tocava tortell: uns grans tortells farcits de massapà que ens regalaven els padrins, difícils d’empassar i que l’endemà ja eren secs com una peça de rajoleria. Però no eren els tortells en si el que ens feia il·lusió, sinó el fet de ser protagonistes d’un acte social en què s’involucrava tota la família. Tot això ens ho explica infinitament millor en Toni Puigvert al seu llibre Ocell de bosc , publicat per Libros de Vanguardia. Uns anys després de començar a portar pantalons llargs, em vaig adonar que els nostres tortells de Rams començaven a ser substituïts per les mones de Pasqua barcelonines, fins a arribar avui dia, que ja semblen una tradició finisecular. Tant és així que l’Ajuntament de Girona ha decidit anomenar «La Mona» a un parc infantil d’aquells que s’instal·len quan hi ha unes vacances escolars més llargues del compte. En Toni, en un altre capítol del llibre, on parla de l’escudella, diu: « Quants més ingredi...

El temps avança per camins insondables. Qui sap què ens trobarem a cada cruïlla? Però la vida ens empeny amb una força inusitada, sempre endavant, sempre cap al desconegut; no hi ha opció de recular. Després del març arriba l’abril, i el nostre hemisferi s’inclina cap endavant; les hores fan la tombarella, empeses per l’equinocci i per la Comissió Europea, amb les seves directrius d’harmonització horària. Sigui com sigui, els dies s’allarguen i tot s’aboca cap al solstici d’estiu. Però ara, encara estem sota la influència de l’equinocci, els lirons tot just es desvetllen de la seva letargia, i les granotes també; les orenetes i els falciots tornen d’un llarg viatge, i els rossinyols també. Tanmateix, el canvi d’hora altera els ritmes circadians dels humans, mentre l’escalfament global trastoca els patrons: les floracions s’avancen, els ocells migren abans d’hora, i les pluges esdevenen impredictibles. Leonard Cohen té una cançó anomenada  The Future  on diu:...