Al caliu del fornell

L’any 1846, Charles Leconte de Lisle va dedicar a la Venus de Milo un poema que es va fer famós. Només havien passat vint anys de l’arribada de l’escultura al Louvre, però ja era una peça reconeguda i Leconte va compondre quinze quartets d’alexandrins per a exaltar la seva bellesa: Marbre sacré, vêtu de force et de génie, Déesse irrésistible au port victorieux, Pure comme un éclair et comme une harmonie, O Vénus, ô beauté, blanche mère des Dieux ! […] Seixanta anys després, quan ja un parell de generacions de francesos se sabien « par coeur » els versos del poeta parnassià, dos catalans, un del nord i l’altre del sud de la ratlla fronterera, van flanquejar les portes del Louvre, sense massa dificultat, per fer un motlle de guix de l’escultura grega. Eren l’escultor de Tuïr Gustau Violet i el ceramista Marcó de Quart. Quart era un poble del Gironès dedicat a la indústria de la ceràmica, que havia vist com se’ls ensorraven de cop els seus negocis d’exportació a Cuba. Amb la pèrdua de...

Aquest any, per cinquena vegada consecutiva, seguiré el Tour a través d’una sèrie d’articles que es publicaran a L’Esportiu de Catalunya . Però el meu no és un afany d’aquesta mena –esportiu– molt al contrari. Soc completament al·lèrgic a tot el que comporta l’esport quan se li afegeix el malèfic adjectiu de “professional”, perquè en desvirtua totalment l’essència de qualsevol pràctica esportiva. Però el Tour de França és una altra història, és un espectacle visual inigualable, i amb això no em refereixo a l’espectacle dels ciclistes competint a sou dels seus patrocinadors, sinó al fons escenogràfic triat, que és, de lluny, un dels més agraciats del món. Els meus articles van d’això i de res més.  Anirem del Nord-Pas-de-Calais a la Bretanya, passant per la Normandia; menjarem llenties del Berry i Bleu d’Auvergne; farem un recorregut pels Pirineus, de Pau a Carcassona; sentirem el cant de les cigales a la Provença i la frescor de les muntanyes de la Savoia i del Jura, per, finalment...