Pels camins del Tour 2025

Aquest any, per cinquena vegada consecutiva, seguiré el Tour a través d’una sèrie d’articles que es publicaran a L’Esportiu de Catalunya. Però el meu no és un afany d’aquesta mena –esportiu– molt al contrari. Soc completament al·lèrgic a tot el que comporta l’esport quan se li afegeix el malèfic adjectiu de “professional”, perquè en desvirtua totalment l’essència de qualsevol pràctica esportiva.

Però el Tour de França és una altra història, és un espectacle visual inigualable, i amb això no em refereixo a l’espectacle dels ciclistes competint a sou dels seus patrocinadors, sinó al fons escenogràfic triat, que és, de lluny, un dels més agraciats del món. Els meus articles van d’això i de res més. 

Anirem del Nord-Pas-de-Calais a la Bretanya, passant per la Normandia; menjarem llenties del Berry i Bleu d’Auvergne; farem un recorregut pels Pirineus, de Pau a Carcassona; sentirem el cant de les cigales a la Provença i la frescor de les muntanyes de la Savoia i del Jura, per, finalment arribar a París. Ens acompanyaran Marcel Proust, Charles Péguy, Jules Verne, Marguerite Yourcenar, Chateaubriand, Charles Trenet, Yves Montand, Georges Brassens, Joana d’Arc i, fins i tot, James Bond.

Us espero a partir del 5 de juliol per fer aquest viatge junts –durant 21 etapes– pels camins del Tour. Sense vosaltres no tindria sentit.


Si voleu rebre cada dia l’enllaç de l’article per WhatsApp, envieu-me el vostre número de telèfon a qcurbet@icloud.com

Tour de França, 10 de juliol de 1928, 17a etapa Belfort/Estrasburg.



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La Venus de Quart

Imatge
L’any 1846, Charles Leconte de Lisle va dedicar a la Venus de Milo un poema que es va fer famós. Només havien passat vint anys de l’arribada de l’escultura al Louvre, però ja era una peça reconeguda i Leconte va compondre quinze quartets d’alexandrins per a exaltar la seva bellesa: Marbre sacré, vêtu de force et de génie, Déesse irrésistible au port victorieux, Pure comme un éclair et comme une harmonie, O Vénus, ô beauté, blanche mère des Dieux ! […] Seixanta anys després, quan ja un parell de generacions de francesos se sabien « par coeur » els versos del poeta parnassià, dos catalans, un del nord i l’altre del sud de la ratlla fronterera, van flanquejar les portes del Louvre, sense massa dificultat, per fer un motlle de guix de l’escultura grega. Eren l’escultor de Tuïr Gustau Violet i el ceramista Marcó de Quart. Quart era un poble del Gironès dedicat a la indústria de la ceràmica, que havia vist com se’ls ensorraven de cop els seus negocis d’exportació a Cuba. Amb la pèrdua de...
Llegeix més »

Els campanars

Imatge
Els campanars semblen dits que assenyalen o mans que escampen grapats d’eternitat. El nostre país és terra de campanars, n’hi ha per tot arreu i per tots els gustos, n’hi ha d’alts i de rabassuts, quadrats o d’espadanya, i tots ells corcats per un vent insistent que intenta vinclar-los, i poblats per clapes de líquens que germinen feliçment damunt dels carreus. Són campanars que somien desperts durant les llargues nits d’hivern, que romanen somorts entre el fullam esbojarrat de les tardors, que tentinegen sota les ales d’ocells barbuts que van o tornen de terres estrangeres i que es drecen punxeguts damunt dels somnis més humits de les nits estrellades de festa major. Són els campanars, els nostres, els que paren els llamps dels dimonis irritats, exhibint, com a eina suprema al capdamunt, una creu rovellada. Als campanars s’hi puja a través d’unes escales inquietants arrapades als murs, escales de cargol i de pedra picada, escales de fusta que xerriquen i que tremolen, o escales de gat...
Llegeix més »

Lloança a una llengua que no vol callar

Imatge
Van passant els anys, el temps viatja en combois d’alta velocitat i els geners llisquen pendent avall. Els calendaris pengen d’un fil molt prim i ens mostren la nostra vida com un enfilall de flors seques i descolorides. Tot el que anem deixant enrere se’ns presenta com fútils intents de transcendir, de fer-nos veure entre la multitud i d’alçar les plomes de la cua com els paons, com aquells paons que els avis ens portaven a veure els assolellats matins de diumenge, entre els sons ja gairebé desapareguts de les sardanes. Ens adonem ara, de sobte, de tot allò que vam llegir temps enrere, de les pel·lícules que vam veure i de les moltes hores de televisió que ens vam empassar, en blanc i negre i en color. Però recordem sobretot allò que ens punxa, com vidres en els intestins del nostre cervell. Recordem, qui més qui menys, quan vam decidir escriure articles o versos, cartes o llistes de la compra, això tant li fa, i vam decidir fer-ho en català i signats amb el nom que ens deien a casa i...
Llegeix més »