Els campanars

Els campanars semblen dits que assenyalen o mans que escampen grapats d’eternitat. El nostre país és terra de campanars, n’hi ha per tot arreu i per tots els gustos, n’hi ha d’alts i de rabassuts, quadrats o d’espadanya, i tots ells corcats per un vent insistent que intenta vinclar-los, i poblats per clapes de líquens que germinen feliçment damunt dels carreus.

Són campanars que somien desperts durant les llargues nits d’hivern, que romanen somorts entre el fullam esbojarrat de les tardors, que tentinegen sota les ales d’ocells barbuts que van o tornen de terres estrangeres i que es drecen punxeguts damunt dels somnis més humits de les nits estrellades de festa major. Són els campanars, els nostres, els que paren els llamps dels dimonis irritats, exhibint, com a eina suprema al capdamunt, una creu rovellada.

Als campanars s’hi puja a través d’unes escales inquietants arrapades als murs, escales de cargol i de pedra picada, escales de fusta que xerriquen i que tremolen, o escales de gat, fetes de ferro clavat a la paret, per posar a prova el vertigen de qui gosa enfilar-s’hi. Des de dalt es pot contemplar el món convex que els rodeja, la pàtria difusa que es dilueix sota la boira, camps de cebes que ploren, camps de blat que refulgeixen, camps de maduixes que somriuen, i –tal com deia el cantaire– es veu sempre un altre campanar veí que vetlla en la distància.

Els campanars són fites que ens guien a través del paisatge, com una “I” majúscula plantada enmig d’una frase, una conjunció que expressa una relació de suma entre elements coordinats. Quan aquests són més de dos, a Catalunya sempre sorgeix entre ells un campanar. Són la unitat de mesura bàsica del nostre país, tants pobles, tants campanars, i tots ells amb el seu penell, el seu parallamps, el seu estel de Nadal –que es deixa d’un any per l’altre– i alguna campana reumàtica que sona quan vol o quan pot. 

Els campanars assenyalen cap amunt, és la seva obligació espiritual, i nosaltres ens els mirem bocabadats –amb un deix de neciesa– en comptes de girar la mirada cap al cel o cap al fons de les nostres mundanes consciències.

Diuen que el campanar de l’església de sant Joan de Valls és el més alt de Catalunya, però probablement el més curiós és el de sant Romà de Sau, que apareix i desapareix en funció del nivell de les aigües. Hi ha també el campanar de Porqueres, que triplica la seva alçada quan s’emmiralla en les aigües de l’estany de Banyoles, o el de Palamós, que s’erigeix com un míssil nord-coreà sempre disposat a fer blanc contra els gratacels que amenacen la badia. 

Hi ha els campanars de Taüll i de Beget, sentinelles en terres de muntanya, el de la Seu Vella de Lleida i el de Tortosa, alçats en terra de moros, el de la catedral de Girona, dissenyat a imatge i semblança de l’ànima arrodonida de la ciutat, i el descregut cloquer de la Vila de Gràcia, que continua sonant amb l’esquerdat to d’una campana rebel.

Si mai us enfileu a un cloquer, us assaltarà l’atàvica sensació, més o menys ofuscada, gairebé obcecada, que es podria travessar Catalunya saltant de campanar en campanar i de somni en somni. Agafeu les sabates de caminar, poseu-vos les ulleres de llarga vista i escaleu –si l’escala és compassiva– el primer campanar que trobeu, ompliu-vos els ulls amb el paisatge benigne de la comarca i acaroneu amb la punta dels dits la natura doble, i noble, dels líquens. I deixeu anar, si s’escau, una llàgrima solitària per una pàtria que se’ns engruna entre els dits.

Verges, abril de 2025. Foto © Quim Curbet.