De vegades penso en Palafrugell

Palafrugell és una vila baix-empordanesa amb una població censada de 24.245 habitants, un nombre aproximadament el mateix que el d’ànimes, però per saber-ho exactament hauríem de sumar-hi també els casos de bipolaritat i restar-ne els no-creients o els descreguts. El que sí que pot assegurar la ciència és que cada habitant està compost de prou carboni per fer al voltant de 900 mines de llapis i conté prou fòsfor per fabricar 2.200 llumins, i cada palafrugellenc està format per una quantitat immensa d’àtoms. Si tenim en compte que l’espai entre el nucli de l’àtom –que és infinitesimal– i el seu volum està completament buit, tots els habitants d’aquest poble, amb dret a vot i amb obligació de pagar la taxa de residus urbans, cabrien en una capsa de llumins.

Però, més enllà d’aquestes disquisicions inútils, cal dir també que a Palafrugell cada diumenge és dia de mercat, un mercat que comença a la plaça Nova i s’estén pel carrer Pi i Margall, fins allà on el poble comença a perdre el nom i els àtoms es dispersen a causa d’un vent que sempre bufa d’ofici i la naturalesa –tal com deia Josep Pla– és un espectacle sense taquilla que es renova incessantment.

Tots sabem que en Pla va néixer a Palafrugell, però a vegades oblidem que, a causa del que dèiem dels àtoms, aquests “Tots” ens podríem reunir en un vas de whisky i banyar-nos permanentment en el líquid ambarí. Malgrat tot, Palafrugell és un dels indrets on Pla és més recordat, hi ha plaques i murals que el mencionen aquí i allà, i quan la Fundació organitza alguna exposició, pregona el seu nom a través de cartells i de fullets. Però estic segur que la majoria dels que es passegen amunt i avall pel mercat de la població en sabem res o gairebé res del nostre admirat escriptor.

No és un problema d’en Pla ni de Palafrugell, estic segur que passaria el mateix i en qualsevol lloc amb Carner, Foix, Sagarra, Verdaguer, Maragall o qualsevol dels prohoms –o prodones– de la nostra literatura. Els que els coneixem i els llegim som una minoria i vivim en una mena de bombolla, la resta viuen feliços sense saber res de res, més enllà de tot allò que els dicta la dictadura dels telèfons mòbils, i disposats a votar sempre que faci falta al Trump o al Mazón de torn.

De vegades penso que hauria d’intentar sortir d’aquesta bombolla i en altres moments em sento feliç en aquest líquid amniòtic, càlid i acollidor. De vegades penso en aquestes coses quan passejo pel mercat de Palafrugell, intentant fer-me entendre amb alguna de les llengües d’aquest planeta. De vegades penso, com ho feia en Pla, que «l’oblit és pèssim, sinistre», però que «la memòria potser encara ho és més». Sí, de vegades penso en Palafrugell.

iPhoto Quim Curbet.