La Venus de Quart

L’any 1846, Charles Leconte de Lisle va dedicar a la Venus de Milo un poema que es va fer famós. Només havien passat vint anys de l’arribada de l’escultura al Louvre, però ja era una peça reconeguda i Leconte va compondre quinze quartets d’alexandrins per a exaltar la seva bellesa:

Marbre sacré, vêtu de force et de génie,

Déesse irrésistible au port victorieux,

Pure comme un éclair et comme une harmonie,

O Vénus, ô beauté, blanche mère des Dieux !

[…]

Seixanta anys després, quan ja un parell de generacions de francesos se sabien «par coeur» els versos del poeta parnassià, dos catalans, un del nord i l’altre del sud de la ratlla fronterera, van flanquejar les portes del Louvre, sense massa dificultat, per fer un motlle de guix de l’escultura grega. Eren l’escultor de Tuïr Gustau Violet i el ceramista Marcó de Quart.

Quart era un poble del Gironès dedicat a la indústria de la ceràmica, que havia vist com se’ls ensorraven de cop els seus negocis d’exportació a Cuba. Amb la pèrdua de les colònies, en Marcó es va haver de buscar la vida i en Violet, que tenia contactes a París, el va ajudar.

Ara, cent vint anys després, el net del ceramista encara conserva els motlles del seu avi, perquè al Louvre, tot s’ha de dir, l’avi hi va treballar encara moltes nits. Aquest negatiu de mida natural de la deessa de Milo va servir per fer unes quantes rèpliques de l’escultura, una de les quals exhibeix en un racó del seu taller. És més petita que l’original a causa de l’evaporació de l’aigua que l’empetiteix a l’hora d’enfornar-la, i és negra –com la verge de la muntanya– perquè a Quart utilitzaven el mètode de la cocció sense oxigen, que li dona una pàtina d’un cendrós fosc.

Potser ja és hora que reivindiquem aquest “negatiu” de la Venus del Louvre i que algun poeta dels molts que tenim en actiu li dediqui una oda emmirallada amb la de Leconte de Lisle, que podria acabar, més o menys d’aquesta manera:

Encén la guspira sublim en el meu pit,

no confinis l’altesa en un cap somiós

i fes que el cant flueixi de dia i de nit,

com un retall diví en un motlle harmoniós.

Amb en Jaume Marcó al seu taller de Quart. (foto Mariàngels Cabarrocas)