Bombers, monjos i manifestants

Ja em perdonareu, però tothom treu aigua del seu pou, i en el meu no només hi ha lectura de clàssics i dels grans autors del cànon; jo bec del que vaig emmagatzemar de petit: pel·lícules, còmics (abans en dèiem tebeos) i, sobretot, de la cultura popular de l’època, que ja a les portes de la meva vida adulta va estar presidida pels acudits de l’Eugenio. En recordo un ara, no és dels millors, però em serveix per començar aquesta barretada.

Va d’un tipus que entra en un bar i demana una cervesa. El cambrer li serveix i li pregunta: «Escolti, vostè és bomber, oi?». L’altre, amb cara de sorprès, respon: «Sí! Com ho ha sabut?». El cambrer se’l mira i contesta: «Per la manera com ha entrat, per la mirada, pel posat, per com ha demanat la cervesa, pel casc, per l’uniforme, per la mànega…».

Ja sé que «l’hàbit no fa el monjo», però si vas vestit de monjo, molta gent s’ho pensarà, i si vas de bomber, també. Tot això ho dic perquè crec que hem passat uns quants graus en la manera de vestir, sobretot en els actes on pretenem demostrar o representar alguna cosa en públic. Massa sovint veiem que a les manifestacions hi ha gent disfressada de les coses més inversemblants, i la majoria hi van –i jo m’hi compto– amb samarretes reivindicatives de tota mena, i no sempre amb el punt de netedat correcte.

Fins a un cert punt està bé, és lògic, però, vist l’extrem al qual hem arribat, hi hauríem de posar una mica d’ordre. Els nostres representants –diputats, alcaldes, etc.– haurien d’anar vestits d’una manera respectuosa, perquè a vegades sembla que vinguin de passar uns dies en un càmping i no hagin tingut temps de canviar-se. I la resta, si hem d’anar amb samarreta, posem-nos d’acord i portem tots la mateixa, i si no, vestim-nos d’una manera educada i polida, si més no per fer l’efecte que som gent civilitzada. Després, a casa seva, tothom que faci el que vulgui. Si es volen vestir de monjo o de bomber, és cosa seva.


iPhoto Quim Curbet


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La barbàrie, la justícia i la veritat

Imatge
Acabo de llegir que fins a 680 llibres acaben de ser eliminats del sistema universitari afganès pel simple fet d’haver estat escrits per dones. Mentrestant, i potser en la mateixa pàgina del diari, veig a les nostres feministes i als nostres anticapitalistes enarborant banderes palestines i jutjant de genocida a tots els que s’autoproclamen “jueus” o “sionistes”, i, fins i tot, als que simplement es neguen, per la raó que sigui, a penjar un cartell a la porta de la seva llibreria. He de pensar que ho fan de bona fe, que no s’adonen que estan seguint cegament la campanya perfectament orquestrada per Hamàs, un grup terrorista tant radical com ho són els talibans afganesos. Tots som partidaris de la pau i no de la guerra, tots exigim acabar amb la barbàrie –vingui d’on vingui– tots volem un món millor on resplendeixi la llum de la justícia i de la veritat, una veritat que, desenganyem-nos, no és gran cosa, és una porta que grinyola, és un autobús que arriba amb retard, és un metge que et ...
Llegeix més »

La Venus de Quart

Imatge
L’any 1846, Charles Leconte de Lisle va dedicar a la Venus de Milo un poema que es va fer famós. Només havien passat vint anys de l’arribada de l’escultura al Louvre, però ja era una peça reconeguda i Leconte va compondre quinze quartets d’alexandrins per a exaltar la seva bellesa: Marbre sacré, vêtu de force et de génie, Déesse irrésistible au port victorieux, Pure comme un éclair et comme une harmonie, O Vénus, ô beauté, blanche mère des Dieux ! […] Seixanta anys després, quan ja un parell de generacions de francesos se sabien « par coeur » els versos del poeta parnassià, dos catalans, un del nord i l’altre del sud de la ratlla fronterera, van flanquejar les portes del Louvre, sense massa dificultat, per fer un motlle de guix de l’escultura grega. Eren l’escultor de Tuïr Gustau Violet i el ceramista Marcó de Quart. Quart era un poble del Gironès dedicat a la indústria de la ceràmica, que havia vist com se’ls ensorraven de cop els seus negocis d’exportació a Cuba. Amb la pèrdua de...
Llegeix més »

Per les escletxes del temps

Imatge
El temps avança per camins insondables. Qui sap què ens trobarem a cada cruïlla? Però la vida ens empeny amb una força inusitada, sempre endavant, sempre cap al desconegut; no hi ha opció de recular. Després del març arriba l’abril, i el nostre hemisferi s’inclina cap endavant; les hores fan la tombarella, empeses per l’equinocci i per la Comissió Europea, amb les seves directrius d’harmonització horària. Sigui com sigui, els dies s’allarguen i tot s’aboca cap al solstici d’estiu. Però ara, encara estem sota la influència de l’equinocci, els lirons tot just es desvetllen de la seva letargia, i les granotes també; les orenetes i els falciots tornen d’un llarg viatge, i els rossinyols també. Tanmateix, el canvi d’hora altera els ritmes circadians dels humans, mentre l’escalfament global trastoca els patrons: les floracions s’avancen, els ocells migren abans d’hora, i les pluges esdevenen impredictibles. Leonard Cohen té una cançó anomenada  The Future  on diu:...
Llegeix més »

Els campanars

Imatge
Els campanars semblen dits que assenyalen o mans que escampen grapats d’eternitat. El nostre país és terra de campanars, n’hi ha per tot arreu i per tots els gustos, n’hi ha d’alts i de rabassuts, quadrats o d’espadanya, i tots ells corcats per un vent insistent que intenta vinclar-los, i poblats per clapes de líquens que germinen feliçment damunt dels carreus. Són campanars que somien desperts durant les llargues nits d’hivern, que romanen somorts entre el fullam esbojarrat de les tardors, que tentinegen sota les ales d’ocells barbuts que van o tornen de terres estrangeres i que es drecen punxeguts damunt dels somnis més humits de les nits estrellades de festa major. Són els campanars, els nostres, els que paren els llamps dels dimonis irritats, exhibint, com a eina suprema al capdamunt, una creu rovellada. Als campanars s’hi puja a través d’unes escales inquietants arrapades als murs, escales de cargol i de pedra picada, escales de fusta que xerriquen i que tremolen, o escales de gat...
Llegeix més »