Al caliu del fornell

A vegades em sembla que el puc tocar amb la punta dels dits, és un brunzit gras i dur, com el pas d’un avió de reacció dels que duen estrangers a l’aeroport veí. Em passa pel davant del nas, deixant un rastre de pols que queda suspès durant uns instants en l’aire de l’habitació. Em passo bona part del dia aquí, és la cambra de treball, l’estudi o la sala d’estar, tant se val. És on tinc els llibres que han d’estar més a mà, repartits en dues prestatgeries de fusta que han sofert moltes mudances. La mosca va recorrent els títols d’un en un, passant a ras a la vora de les novel·les i els assaigs, ordenats amb la sistemàtica precisió de l’ordre alfabètic. És una bèstia grossa, negra i peluda, engreixada sota la panxa d’innumerables animals de granja que remuguen en el veïnat. Segurament m’ha confós amb un d’ells i va donant voltes per l’estança tot esperant que deixi anar una tifarada fumejant on poder deixar les seves larves. Però jo soc un animal d’una altra mena, pertanyo a la humana e...

 Originàriament, el calendari romà era de deu mesos. Els romans havien adquirit l’hàbit de personificar i divinitzar tots els fets que tenien dificultats per explicar i situaven els déus “bons” a un costat i els déus “dolents” a l’altre, tenien cura de posar-se sota la protecció dels primers i de protegir-se dels segons. Només els primers quatre mesos de l’any es relacionaven amb déus protectors, tres dels quals en realitat eren deesses: abril dedicat a Afrodita, maig en honor de Maia i juny en honor de Juno. Els últims sis mesos només es designaven pel nombre que els situava i que permetia distingir-los al llarg de l’any, octubre simplement era el vuitè. Com qui no vol la cosa, ja hem arribat a la segona setmana d’octubre, que ara ja no és el vuitè sinó el desè mes, perquè en algun moment es va decidir afegir-ne dos de nous: el mes de Juli Cèsar i el d’Octavi August, que són els de la calorada d’estiu. Les nits ara són cada cop més curtes i l’últim diumenge d’octubre és el de la t...

Set anys és una quantitat relativament petita en la comptabilitat dels pobles. Depèn de com t’ho miris, sembla molt o sembla poc, però és evident que la roda del temps, del nostre temps, gira ara de primer d’octubre a primer d’octubre, perquè tot s’ha capgirat des d’aquell llarg dia de tardor de 2017. Diuen que no es fa res si queda alguna cosa per fer i deunidó les coses que vam deixar embastades. Però, això sí, en vam fer una de grossa i aquesta cosa no l’oblidarem mai per més temps que passi.  Diuen que la veritat és tot allò que els nostres contemporanis ens permeten dir, nosaltres vam agafar la veritat i la vam posar en una urna. Aquell primer dia d’octubre vam aprendre lliçons imprescindibles, mai és tard quan arriba. La primera i potser la més important, va ser que ens vam sentir un sol poble.  És evident que encara ens falten molts primers d’octubre per acabar d’entendre que només assolirem el nostre destí de país si tenim el coratge de donar-nos les mans, d’ajuntar-no...