Al caliu del fornell

Darrerament, m’he entretingut a remenar en els xats d’intel·ligència artificial que estan de moda a les xarxes (qui no té res a fer, el xat pentina…) i he gosat demanar al Grok –la IA de X– que em suggerís un tema per desenvolupar en el meu blog i la resposta ha estat la següent: «Donat el context de les publicacions de X que has trobat interessants, especialment la relacionada amb la història esportiva i cultural de Girona, podria ser interessant escriure un article sobre: “L’evolució del Futbol a Girona: de la Guerra del Rif als estadis moderns”». Francament, he trobat que el títol era massa llarg i el tema massa enrevessat, i ho he fet notar al senyor Grok, el qual m’ha respost molt amablement: «Entesos, aquí tens una versió més concisa del títol per al teu article: “El Futbol a Girona: de 1921 als dies actuals”. Aquest títol manté l’essència del tema original, però és més curt i directe». D’acord, però pel tema que em proposes, Grok, crec que em confons amb el meu pare. «Em sap gre...

La terra és un indret cada vegada més abstracte, ens queda lluny, sobretot a la ciutat. El ciment i l’asfalt l’amaguen sense contemplacions, i a l’horitzó només s’hi veuen construccions de tota mena. Però la terra, la nostra terra, segueix aquí, sota dels nostres peus, bategant al ritme del temps i patint pels nostres afers com una mare inquieta pel destí dels seus fills. Chesterton deia que una persona realment aventurera no donaria mai la volta al món, ni escalaria muntanyes; amb saltar la tanca del veí en tindria prou. En el nostre país, avui en dia, saltar tanques continua essent una aventura, però encara ho és més viatjar en tren, perquè no saps mai què et pot arribar a passar, per quina via vindrà, en quin indret s’aturarà ni quant durarà el viatge. A Catalunya, viatjant en tren, comprens perfectament la validesa de les lleis de Murphy, sobretot aquella que diu: «Tot allò que pot anar malament, acabarà malament». Diuen que anar-se’n és morir una mica, però res millor que anar en ...

Una cobla és un conjunt instrumental pensat per sonar en un espai a l’aire lliure, sota l’ombra de grans plàtans o entre la frescor d’una pineda i el mur calent d’una ermita banyada pel sol d’un diumenge al migdia. El seu so, metàl·lic i agut, conté ressonàncies minerals i ens evoca temps feliços, olors de festa major i dringadissa de xavalla a les butxaques. Evidentment, una cobla també pot sonar en un auditori, modulant una mica el so dels instruments. Una cobla, sobretot si és una de renom com la Sant Jordi - Ciutat de Barcelona, hauria de sonar a les mil meravelles al Palau de la Música Catalana. El problema sorgeix quan es vol barrejar amb altres sons i amb la veu temperada d’un cantautor acostumat a fer-se sentir a través de potents equips de so. Aquests equips, comandats per professionals, poden combinar sons tan diversos, però no sempre és possible del tot. Ahir va quedar demostrat en el concert de Roger Mas. Les meves orelles van començar a col·lapsar-se a la segona o tercera ...

L’any és com una escala que anem pujant a passes regulars, però pujar i baixar escales no és una forma natural de caminar. Ens hi hem avesat des de petits, perquè ens ajuda quan el pendent és notable. És molt important que per a la nostra comoditat els esglaons siguin el màxim de regulars possible, un canvi d’alçada gairebé imperceptible ens pot fer entrebancar. En el cas del calendari, aquesta alçada de mes a mes varia entre trenta i trenta-un dies amb l’excepció del mes de febrer, que habitualment només en té vint-i-vuit i, per a acabar-nos de despistar, cada quatre anys en té un d’afegit. I això passa just a començament de l’any, quan ja li havíem agafat el ritme a la cosa, arriba l’ensopegada de febrer i apareix el mes març de sobte en l’horitzó de les nostres sabates. Febrer és un mes impracticable, amb prou feines hi ha temps per a res. La fulla del calendari sembla enganxada com una d’aquelles notes grogues de posar i treure que sempre acaben caient en un moment o l’altre. Diuen...

Palafrugell és una vila baix-empordanesa amb una població censada de 24.245 habitants, un nombre aproximadament el mateix que el d’ànimes, però per saber-ho exactament hauríem de sumar-hi també els casos de bipolaritat i restar-ne els no-creients o els descreguts. El que sí que pot assegurar la ciència és que cada habitant està compost de prou carboni per fer al voltant de 900 mines de llapis i conté prou fòsfor per fabricar 2.200 llumins, i cada palafrugellenc està format per una quantitat immensa d’àtoms. Si tenim en compte que l’espai entre el nucli de l’àtom –que és infinitesimal– i el seu volum està completament buit, tots els habitants d’aquest poble, amb dret a vot i amb obligació de pagar la taxa de residus urbans, cabrien en una capsa de llumins. Però, més enllà d’aquestes disquisicions inútils, cal dir també que a Palafrugell cada diumenge és dia de mercat, un mercat que comença a la plaça Nova i s’estén pel carrer Pi i Margall, fins allà on el poble comença a perdre el nom i...

Un àngel és una presència divina i la majoria només hi hem entrat en contacte quan de petits ens feien recitar l’oració de l’àngel de la Guarda: dolça companyia, no m’abandonis ni de nit ni de dia. Els àngels, si més no els d’abans, tenien ales emplomades i voleiaven d’un costat a l’altre com els canaris quan s’escapaven de la gàbia. Els àngels et miraven de fit a fit just abans de tancar els ulls i t’acompanyaven d’ofici en l’estrany món dels somnis. En aquella època remota, la figura alada que coronava el campanar de la catedral de Girona era un àngel decapitat, la testa havia desaparegut potser a causa d’un llamp o d’una granada dels francesos, però amb això els gironins no s’hi van acabar de posar mai d’acord. En la meva ciutat tot era molt complicat, però les coses realment importants sempre voltaven entre els setges napoleònics i les relíquies de Carlemany, entre les mosques de Sant Narcís, els olis miraculosos i els àngels que sempre apareixien en algun jardí oblidat. En la nost...

Molts dels meus records d’infantesa i d’adolescència es van forjar en alguna sala de cinema. Vaig aprendre a viure i a conviure en sessions dobles i triples, de tarda o de nit. La majoria probablement eren pel·lícules que avui no veuria ni sota amenaça de mort. Però el cinema era una realitat poderosa que corprenia i ens arrossegava per camins impensats; les cares de molts d’aquells actors les recordo ara encara com si fossin membres del meu cercle familiar; primer amb Erroll Flynn o John Wayne i després amb Woody Allen o Fellini vam ser amics per sempre. En el meu cas els llibres han anat apartant de mica en mica l’omnipresència de la pantalla gran, però el pòsit d’aquelles històries encara fa pampallugues en el fons del fons del meu cap. En canvi, les novetats d’ara se’m fan estranyes, estranyíssimes, i les cares dels actors joves ja no m’evoquen els gestos íntims d’antany i no em puc enamorar d’actrius de sexe dubtós i amb cara de mala llet. Però la vida és així, tot passa i ja no e...