Al caliu del fornell

Vivim en una època en què per viatjar gairebé tot s’hi val. No passa un dia en què veiem com amics o desconeguts ens anuncien les seves fantàstiques aventures en bicicleta, en moto, en vaixell, en autocaravana, en patinet, en avió o en el que sigui. Qualsevol mena de viatge és digne de ser remarcat i anunciat a les xarxes socials com si s’hagués acabat d’inventar la sopa d’all o alguna cosa semblant. Hi ha gent que, posats a dir, fins i tot troba apassionant agafar un tren, i no dic que no tingui la seva morbositat, però l’automòbil encara és el més comú dels mitjans de transport i no sento mai ningú vantar-se d’això, suposo que és perquè passejar-se –només passejar– en cotxe ara ja no és prou glamurós. Dic tot això, evidentment, perquè m’estic retrobant amb aquesta afició –no en diré un esport– que consisteix en pujar a l’automòbil i recórrer les carreteres més modestes i millor o pitjor asfaltades d’aquest país, sense un destí concret ni amb ànim de guanyar cap medalla, ni per trenca...

Hi ha pel·lícules que s’han de revisitar de tant en tant, una mica pel que representen per elles mateixes, però, sobretot, pel significat personal, per tot el que ens evoca a cadascú de nosaltres. El padrí –les tres parts– és per mi una d’aquestes fites incontestable, és una mica com mirar per la finestra del meu carrer o com obrir un àlbum de fotos familiar amb música de fons i diàlegs. Em passa amb El padrí i amb altres: Amarcord, Dublinesos, Dies de Ràdio, Casablanca , són llocs on realment hi he viscut i on m’agrada tornar. Però aquest cap de setmana ha tocat tornar a El padrí . «Que joves que érem tots plegats!» és el primer que m’ha vingut al cap en veure les primeres imatges. Que joves que érem ells i nosaltres. Jo tenia catorze anys i la sala de cinema –El Modern de Girona– era obscura com mai, perquè El padrí comença amb un fos en negre. Després sorgeixen les imatges del casament de la Connie, però la festa queda en un segon pla, la pantalla l’ocupa bàsicament un Brando mudat...

Léon Cogniet va néixer a París un sufocant dia d’agost del 1794. Pintor neoclàssic i romàntic, fou conegut sobretot per les litografies, els retrats i els temes mitològics i d’història. L’Expedició a Egipte a les ordres de Napoleó Bonaparte , actualment al Museu del Louvre és considerada com la seva obra mestra. El seu major èxit no obstant el va obtenir amb Le Tintoret peignant sa fille morte de 1843. Severament criticat per Charles Baudelaire, des d’aleshores només va pintar retrats. Un d’aquests retrats fou el de Barbe-Nicole Ponsardin, asseguda en una butaca amb un llibre obert als genolls, amb la mirada i els trets d’una emperadriu. “La seva cadira va ser un tron ​​i els últims anys de la seva vida un regnat”, va escriure un autor contemporani. Quan va néixer a Reims l’any 1777, el seu pare, Nicolas Ponsardin, formava part de l’elit dels comerciants de la ciutat. El prudent Ponsardin va aconseguir superar la Revolució Francesa sense incidents. Alcalde de Reims i baró sota l’Imper...

 Les guerres no se sap mai quan acaben, de fet n’hi ha que no acaben mai del tot, però generalment sí que es pot dir que comencen a l’estiu. L’estiu és propici a les guerres des de l’antigor, però no cal anar gaire lluny per a comprovar-ho. La Primera Guerra Mundial va començar el 1914, durant un estiu “d’un blau sedós” en paraules de Stefan Zweig a El món d’ahir . Zweig explica com de sobte la música va parar enmig d’un compàs: “ No sabia quina peça tocava llavors la banda, només vaig notar que la música s’havia interromput de cop. Instintivament, vaig alçar els ulls del llibre ”. En una llunyana ciutat de Bòsnia havien assassinat a l’hereu del tron i el seu món ja no seria mai més el mateix. Ernst Jünger, que ja va viure en primera persona la coïssor de l’acer en el fang de les trinxeres, va tornar a ser mobilitzat a les envistes de la segona conflagració mundial, i escriu això en el seu diari just el dia en què Hitler decideix envair Polònia, l’u de setembre de 1939: « Després d...

  D’ençà que el món és món la humanitat s’ha mirat el cel amb malfiança. De dalt podien venir totes les calamitats i els humans ens hem sentit sempre com una mena de raça de formigues a mercè dels designis celestials, uns designis que podien caure sobre nosaltres d’una forma implacable i desmesurada. Baudelaire en deia: « El cel! Tapa negra de la gran olla on bull la immensa i imperceptible Humanitat ». Tots els que de petits ens vam endinsar en el món de la lectura, no amb Baudelaire sinó amb les aventures d’Astèrix, sabem que els antics habitants de la Gàl·lia només tenien por d’una cosa: que el cel els caigués damunt del cap. Els catalans no podem dir el mateix, a nosaltres sempre ens han assaltat pors de tota mena, però aquesta del cel no és una de les menors. Els antics catalans, aquells que es llevaven ben d’hora ben d’hora i es dedicaven a construir castells roquers i esglésies romàniques, es van inventar un artefacte curiós per a conjurar aquesta por: un petit edifici obert...

 Vivim en una època de grans canvis, tot és divers i mudable. Allò que ahir era blanc avui és negre, el que fa un moment pujava ara baixa, el que abans curava ara és mortal, tot és així i també al revés. Les certeses s’esmunyen pels embornals, les veritats són com ocells migratoris i les evidències només duren un instant. La vida es compon de petits pedaços que intentem ordir de mica en mica i que després pengem amb pinces en els fils prims de la memòria Cada dia s’assemblaria a un altre com dues gotes d’aigua si no fos per esdeveniments inesperats que fan trontollar la teoria de les semblances. Són dies on esclaten notícies que, per esperades que siguin, sempre ens depassen i queden gravades en la nostra memòria particular i en la col·lectiva, una memòria aquesta que va ser encunyada pel filòsof i sociòleg Maurice Halbwachs, un senyor que, posats a dir, s’assemblava molt a Josep-Lluís Carod-Rovira. Més enllà d’altres esdeveniments que segur que algú ja haurà passat a net en les pu...

La vida és un cúmul de coses. La mare, el pare, els avis i els germans, i la família que creix com les branques d’un arbre. La vida són els records, els bons i els dolents, i els fets irreparables de la història. La vida són les coses que vas acumulant i arrossegant gairebé sense pensar-hi d’un costat a l’altre, són les teves coses i coses d’altres, cadascuna té la seva ànima, el seu recapte, són objectes que perduren malgrat la seva fragilitat. Són totes aquestes coses i també alguna més. A vegades la vida també és una casa, la casa on vas néixer i on vas créixer, la casa on s’ha viscut durant molts anys. És un indret on hi ha rastres de la teva pell i de moltes vides al voltant teu. Una casa a vegades és una vida i desprendre’t d’ella és també una ferida que sagna i que potser ja no cicatritzarà mai més. Ara em toca encarar precisament això, la setmana entrant anem al notari a signar la venda de la casa. Sé que no hi ha alternativa i que fem el que hem de fer. Avui m’acabo d’adonar q...