Àngels morts

Un àngel és una presència divina i la majoria només hi hem entrat en contacte quan de petits ens feien recitar l’oració de l’àngel de la Guarda: dolça companyia, no m’abandonis ni de nit ni de dia. Els àngels, si més no els d’abans, tenien ales emplomades i voleiaven d’un costat a l’altre com els canaris quan s’escapaven de la gàbia. Els àngels et miraven de fit a fit just abans de tancar els ulls i t’acompanyaven d’ofici en l’estrany món dels somnis.

En aquella època remota, la figura alada que coronava el campanar de la catedral de Girona era un àngel decapitat, la testa havia desaparegut potser a causa d’un llamp o d’una granada dels francesos, però amb això els gironins no s’hi van acabar de posar mai d’acord. En la meva ciutat tot era molt complicat, però les coses realment importants sempre voltaven entre els setges napoleònics i les relíquies de Carlemany, entre les mosques de Sant Narcís, els olis miraculosos i els àngels que sempre apareixien en algun jardí oblidat.

En la nostra muntanya sagrada no hi podia faltar un santuari dedicat a la Mare de Déu dels Àngels, un indret que va ser triat l’any 1958 per Salvador Dalí per a contraure matrimoni amb Ielena Ivanovna Diàkonova, més coneguda a partir d’aquell moment com a Gala Dalí. El surrealisme ja havia passat una mica de moda, però la devoció angelical perdurava.

Anys més tard, quan es va construir la variant de la Nacional II, i molt abans que caduquessin les concessions dels peatges de l’autopista i que existissin els sistemes de guiatge per GPS, molts camions forasters confonien el rètol de “Els Àngels” pel de la població selvatana d’Anglès i prenien el camí costerut, estret i ple de corbes de la carretera cap al santuari i, naturalment, quedaven encastats en el primer revolt.

Quan passo per aquell indret sempre hi penso, sobretot ara que es veuen molts camions amb el rètol –imposat per la normativa francesa– d’«Angles morts», un concepte que sempre es regira en el meu cap convertint-se en “Àngels morts”. Una càrrega ben surrealista per a qualsevol camioner, però ben natural aquí, quin lloc millor podrien triar per a lliurar-la que en el santuari dels Àngels? I, tot conduint, dels meus llavis torna a sorgir, més o menys la mateixa oració de petit: Àngel de la Guarda no em deixeu sol ni de nit ni de dia. Quan el Dimoni em vingui a temptar, Àngel de la Guarda, viu o mort, vine’m a guardar perquè em perdria.

Foto Quim Curbet © 10 de febrer de 2019.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La Venus de Quart

Imatge
L’any 1846, Charles Leconte de Lisle va dedicar a la Venus de Milo un poema que es va fer famós. Només havien passat vint anys de l’arribada de l’escultura al Louvre, però ja era una peça reconeguda i Leconte va compondre quinze quartets d’alexandrins per a exaltar la seva bellesa: Marbre sacré, vêtu de force et de génie, Déesse irrésistible au port victorieux, Pure comme un éclair et comme une harmonie, O Vénus, ô beauté, blanche mère des Dieux ! […] Seixanta anys després, quan ja un parell de generacions de francesos se sabien « par coeur » els versos del poeta parnassià, dos catalans, un del nord i l’altre del sud de la ratlla fronterera, van flanquejar les portes del Louvre, sense massa dificultat, per fer un motlle de guix de l’escultura grega. Eren l’escultor de Tuïr Gustau Violet i el ceramista Marcó de Quart. Quart era un poble del Gironès dedicat a la indústria de la ceràmica, que havia vist com se’ls ensorraven de cop els seus negocis d’exportació a Cuba. Amb la pèrdua de...
Llegeix més »

Els campanars

Imatge
Els campanars semblen dits que assenyalen o mans que escampen grapats d’eternitat. El nostre país és terra de campanars, n’hi ha per tot arreu i per tots els gustos, n’hi ha d’alts i de rabassuts, quadrats o d’espadanya, i tots ells corcats per un vent insistent que intenta vinclar-los, i poblats per clapes de líquens que germinen feliçment damunt dels carreus. Són campanars que somien desperts durant les llargues nits d’hivern, que romanen somorts entre el fullam esbojarrat de les tardors, que tentinegen sota les ales d’ocells barbuts que van o tornen de terres estrangeres i que es drecen punxeguts damunt dels somnis més humits de les nits estrellades de festa major. Són els campanars, els nostres, els que paren els llamps dels dimonis irritats, exhibint, com a eina suprema al capdamunt, una creu rovellada. Als campanars s’hi puja a través d’unes escales inquietants arrapades als murs, escales de cargol i de pedra picada, escales de fusta que xerriquen i que tremolen, o escales de gat...
Llegeix més »

Lloança a una llengua que no vol callar

Imatge
Van passant els anys, el temps viatja en combois d’alta velocitat i els geners llisquen pendent avall. Els calendaris pengen d’un fil molt prim i ens mostren la nostra vida com un enfilall de flors seques i descolorides. Tot el que anem deixant enrere se’ns presenta com fútils intents de transcendir, de fer-nos veure entre la multitud i d’alçar les plomes de la cua com els paons, com aquells paons que els avis ens portaven a veure els assolellats matins de diumenge, entre els sons ja gairebé desapareguts de les sardanes. Ens adonem ara, de sobte, de tot allò que vam llegir temps enrere, de les pel·lícules que vam veure i de les moltes hores de televisió que ens vam empassar, en blanc i negre i en color. Però recordem sobretot allò que ens punxa, com vidres en els intestins del nostre cervell. Recordem, qui més qui menys, quan vam decidir escriure articles o versos, cartes o llistes de la compra, això tant li fa, i vam decidir fer-ho en català i signats amb el nom que ens deien a casa i...
Llegeix més »