Lloança a una llengua que no vol callar

Van passant els anys, el temps viatja en combois d’alta velocitat i els geners llisquen pendent avall. Els calendaris pengen d’un fil molt prim i ens mostren la nostra vida com un enfilall de flors seques i descolorides. Tot el que anem deixant enrere se’ns presenta com fútils intents de transcendir, de fer-nos veure entre la multitud i d’alçar les plomes de la cua com els paons, com aquells paons que els avis ens portaven a veure els assolellats matins de diumenge, entre els sons ja gairebé desapareguts de les sardanes.

Ens adonem ara, de sobte, de tot allò que vam llegir temps enrere, de les pel·lícules que vam veure i de les moltes hores de televisió que ens vam empassar, en blanc i negre i en color. Però recordem sobretot allò que ens punxa, com vidres en els intestins del nostre cervell. Recordem, qui més qui menys, quan vam decidir escriure articles o versos, cartes o llistes de la compra, això tant li fa, i vam decidir fer-ho en català i signats amb el nom que ens deien a casa i no amb el que constava en els papers.

Ho vam fer perquè era la nostra llengua, vet aquí si era senzill. Era la nostra llengua i la dels nostres pares, la dels avis i dels veïns, mots entrellaçats en el temps que lliscaven de gener en gener i els diumenges en els parcs, entre els sons de les sardanes, el balanceig dels gronxadors i els estirabots dels paons.

Vam decidir viure en català, malgrat aquell present, malgrat aquest futur i malgrat tots els malgrats, i hem continuat tossudament aguantant-nos les punxades en el pit, els vidres en el cervell, suportant els insults i les injustícies i ho hem fet senzillament perquè crèiem que era el nostre deure, perquè sabíem que la nostra llengua era alguna cosa més que una llengua. Intuïen que un pájaro mai podria arribar a ser un ocell i que la justícia, encara que sonés pràcticament igual, no era la mateixa per a nosaltres.

Potser arribats a aquest punt, hauríem ja de traspassar aquesta responsabilitat a uns altres, però encara és necessària la nostra veu. Segurament haurem d’aguantar durant un altre llarg i feixuc present, perquè sabem que si nosaltres callem, callarà la llengua, callaran les paraules i els records, s’esvairan els paons de la infantesa i tots els ocells volaran definitivament cap al sud. Si callem, callarà el país i callarà la veu de tots els que ens han precedit, en altres presents, callarà la remor de tots els que van intentar plantar llavors d’esperança en els rostolls de la història. No hem de callar, els hi devem a ells i ens ho devem a nosaltres mateixos.

Foto Quim Curbet © 2024