Oh, Israel!

Article del 13 d’octubre de 2022

 

Durant l’estiu de 1973, sota el verd olivaci d’arbres estiuencs, en un càmping de Sant Feliu de Guíxols, vaig llegir un llibre que va significar una sotragada en la meva incipient adolescència: Oh, Jerusalén, de Dominique Lapierre i Larry Collins. D’aquella lectura en recordo, com si fossin records propis, les maquinacions de l’Irgun, les jugades polítiques de l’Haganah, Golda Meir, David Ben Gurion, els kibbutzs i la ciutat santa, polièdrica i reconsagrada.

Encara ara, molts anys després, em sento partícip d’aquells fets que culminaren en la creació d’Israel, un estat jove i modern, als antípodes del franquisme imperant a casa nostra, i bandejat des del seu inici per un entorn hostil, gairebé feudal i profundament antidemocràtic. Des d’aleshores no he tingut altre remei que, en els moments en què la meva consciència ho ha exigit, posar-me al costat del poble d’Israel. Em passa el mateix que amb Catalunya: quan la realitat t’ho exigeix has de triar trinxera.

Uns mesos després, l’octubre de 1973, va esclatar novament el conflicte, durant la celebració del Yom Kippur. D’aquella data són les famoses imatges de Leonard Cohen cantant entre els soldats en el Sinaí: «I qui pel foc, qui per l’aigua / qui al sol, qui a la nit / qui per alta ordre, qui per judici comú / qui per la seva cobdícia, qui per la seva fam / qui amb cadenes mortals, qui amb el seu poder… / I qui diré que truca?».

Mentre l’statu quo internacional va fer jugar al voltant d’Israel tots els pesos pesants de la història –la Unió Soviètica, els Estats Units, Egipte, Síria, Jordània...– quedava molt clar qui trucava a la porta i l’opció era ben clara: Israel es defensava d’una agressió constant i aclaparadora. Però des del moment en què els països àrabs van fugir amb la cua entre cames i va desaparèixer l’URSS de l’escenari, les coses van canviar substancialment, sobretot pels àrabs palestins.

El poble palestí ha quedat rodejat, anorreat, entre els seus germans àrabs que li ha girat la cara o que simplement els han utilitzat de peó en un estrany tauler d’escacs. Probablement, es mereixen una sort millor, lluny del fanatisme i del terrorisme de Hamàs i Hezbollah i del carreró sense sortida en què es troba volent negar l’existència de l’estat d’Israel. Suposo que a hores d’ara les meves simpaties estiuenques anirien més aviat cap al costat dels més febles, els àrabs palestins, però la història és el que és i jo, a més, a aquestes altures ja no puc canviar de bàndol emocional. 

Per mi sempre continuarà essent vàlid el que deia Paul Claudel, un catòlic: «Israel continua sent l’hereu de la promesa, així com avui és l’hereu del dolor» i, per molt que truquin a la meva porta, continuaré al mateix costat d’aquesta història.