Olor de pa

De totes les flaires produïdes per la civilització humana, la més primordial és l’olor de pa. Com un rastre de vida, invisible però transcendent, vola de cantonada en cantonada per les ciutats mundanes o sorgeix del cancell obscur d'una casa de poble.

L’olor de pa emergeix de les pàgines dels llibres més antics i de les llegendes atàviques. Fins i tot els grans herois ploraven d’emoció quan tornaven a la seva Ítaca i sentien l’olor del pa de la casa natal, i els déus mítics es deixaven seduir per la seva sentor.

No hi ha cap gran història que no la sobrevoli d’alguna manera la cruixent i finíssima aroma del pa acabat de fer i no hi ha record d'infància sense olor de pa.

La poeta xilena Gabriela Mistral deia que el pa exhalava la mateixa olor que la seva mare quan li donava el pit i era també l’olor dels amics desapareguts i de totes les valls per on havia passat.

L’olor de pa ens remet a un forn que encara està calent, a la dignitat del flequer que ha passat tota una nit per fer-lo, a una mare que el reparteix entre els seus fills abans d’anar a l'escola i a un vell que aparta les engrunes per donar-les als ocells.

L’olor de pa és olor de terra lliure i de vida compartida, i no hi ha cap concepte filosòfic que ho superi en grandesa, ni cap paraula al diccionari que, al seu costat, es mereixi ser posada amb inicial daurada.

L’olor de pa ens precedeix i ens acompanya, i, quan ja no podem més, se’n va amb el nostre darrer alè, cap a altres indrets on la terra està disposada a fer germinar espigues noves.


iPhoto Quim Curbet



Comentaris

  1. Margarida Falgàs16/4/25

    L'olor de pa és el caliu de la fleca de la família, el so de la pala que entra al forn amb una massa blanquinosa i surt daurada i cruixent.
    Gràcies per fer-nos arribar l'olor de pa.

    ResponElimina
  2. Josep Pujades16/4/25

    Quan era petit un olor de pa, per a mi, procedia d’un SEAT 600, el del flequer Pons, el de Cal Ganso, el duia ple de pa que venia als de Palau Sacosta, cada matí de diumenge la botzina del seu cotxe avisava al veïnat que ja havia arribat i les mestresses, alguns homes i pocs nens l’anàvem a comprar.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els campanars

Imatge
Els campanars semblen dits que assenyalen o mans que escampen grapats d’eternitat. El nostre país és terra de campanars, n’hi ha per tot arreu i per tots els gustos, n’hi ha d’alts i de rabassuts, quadrats o d’espadanya, i tots ells corcats per un vent insistent que intenta vinclar-los, i poblats per clapes de líquens que germinen feliçment damunt dels carreus. Són campanars que somien desperts durant les llargues nits d’hivern, que romanen somorts entre el fullam esbojarrat de les tardors, que tentinegen sota les ales d’ocells barbuts que van o tornen de terres estrangeres i que es drecen punxeguts damunt dels somnis més humits de les nits estrellades de festa major. Són els campanars, els nostres, els que paren els llamps dels dimonis irritats, exhibint, com a eina suprema al capdamunt, una creu rovellada. Als campanars s’hi puja a través d’unes escales inquietants arrapades als murs, escales de cargol i de pedra picada, escales de fusta que xerriquen i que tremolen, o escales de gat...
Llegeix més »

De vegades penso en Palafrugell

Imatge
Palafrugell és una vila baix-empordanesa amb una població censada de 24.245 habitants, un nombre aproximadament el mateix que el d’ànimes, però per saber-ho exactament hauríem de sumar-hi també els casos de bipolaritat i restar-ne els no-creients o els descreguts. El que sí que pot assegurar la ciència és que cada habitant està compost de prou carboni per fer al voltant de 900 mines de llapis i conté prou fòsfor per fabricar 2.200 llumins, i cada palafrugellenc està format per una quantitat immensa d’àtoms. Si tenim en compte que l’espai entre el nucli de l’àtom –que és infinitesimal– i el seu volum està completament buit, tots els habitants d’aquest poble, amb dret a vot i amb obligació de pagar la taxa de residus urbans, cabrien en una capsa de llumins. Però, més enllà d’aquestes disquisicions inútils, cal dir també que a Palafrugell cada diumenge és dia de mercat, un mercat que comença a la plaça Nova i s’estén pel carrer Pi i Margall, fins allà on el poble comença a perdre el nom i...
Llegeix més »

Després de Setmana Santa

Imatge
Ara que ja s’ha acabat això de la Setmana Santa, voldria dir un parell de coses. Igual que em passa amb la religió, jo no soc de cap equip de futbol, ni tan sols del Girona FC, ni molt menys del Barça, que representa a una ciutat molt allunyada de la meva. Entenc, això sí, que hi hagi gent aficionada, fins i tot amics, gent intel·ligent, amb talent i amb estudis, que ho deixen tot el dia que juga algun dels seus equips. Ho entenc perfectament, i no els puc recriminar res quan els veig que van cap al camp amb la samarreta posada, i també entenc que cridin i que s’esbravin a la seva manera. El que no podria entendre és que hi anessin amb la samarreta, amb els pantalonets curts, amb els mitjons i amb les sabates reglamentàries i que es passessin tota l’estona escalfant a la graderia, no fos cas que l’entrenador els cridés al darrer moment. No ho entendria i, a més, recomanaria a la família un tractament en alguna institució psiquiàtrica. Em passa una cosa semblant amb la religió catòlica,...
Llegeix més »

Àngels morts

Imatge
Un àngel és una presència divina i la majoria només hi hem entrat en contacte quan de petits ens feien recitar l’oració de l’àngel de la Guarda: dolça companyia, no m’abandonis ni de nit ni de dia. Els àngels, si més no els d’abans, tenien ales emplomades i voleiaven d’un costat a l’altre com els canaris quan s’escapaven de la gàbia. Els àngels et miraven de fit a fit just abans de tancar els ulls i t’acompanyaven d’ofici en l’estrany món dels somnis. En aquella època remota, la figura alada que coronava el campanar de la catedral de Girona era un àngel decapitat, la testa havia desaparegut potser a causa d’un llamp o d’una granada dels francesos, però amb això els gironins no s’hi van acabar de posar mai d’acord. En la meva ciutat tot era molt complicat, però les coses realment importants sempre voltaven entre els setges napoleònics i les relíquies de Carlemany, entre les mosques de Sant Narcís, els olis miraculosos i els àngels que sempre apareixien en algun jardí oblidat. En la nost...
Llegeix més »

La mona

Imatge
Quan érem petits, cap als anys seixanta, el Diumenge de Rams ens tocava tortell: uns grans tortells farcits de massapà que ens regalaven els padrins, difícils d’empassar i que l’endemà ja eren secs com una peça de rajoleria. Però no eren els tortells en si el que ens feia il·lusió, sinó el fet de ser protagonistes d’un acte social en què s’involucrava tota la família. Tot això ens ho explica infinitament millor en Toni Puigvert al seu llibre Ocell de bosc , publicat per Libros de Vanguardia. Uns anys després de començar a portar pantalons llargs, em vaig adonar que els nostres tortells de Rams començaven a ser substituïts per les mones de Pasqua barcelonines, fins a arribar avui dia, que ja semblen una tradició finisecular. Tant és així que l’Ajuntament de Girona ha decidit anomenar «La Mona» a un parc infantil d’aquells que s’instal·len quan hi ha unes vacances escolars més llargues del compte. En Toni, en un altre capítol del llibre, on parla de l’escudella, diu: « Quants més ingredi...
Llegeix més »