L’onze de novembre de 1918 va ser un dia fresc, humit i ple de boira. A París, quan faltaven tot just deu minuts per les quatre de la tarda, Georges Clemenceau –el president del govern– va entrar a l’hemicicle del Palais-Bourbon, on l’esperaven tots els diputats per aclamar-lo. A les 11 del matí havia entrat en vigor l’armistici i Alemanya havia signat les condicions imposades pels aliats. La guerra havia acabat, quedaven pel camí milions de morts i Clemenceau va advertir als diputats: «Ara hem de guanyar la pau i potser serà més difícil que guanyar la guerra». Just unes hores més tard, a la plaça de l’Opéra, el feix d’un focus va il·luminar la façana del Grand Hôtel. La multitud que omplia la plaça es va posar a aplaudir, creient veure Clemenceau en una de les finestres. Però la figura va desaparèixer quan, des de dalt de les escales de l’Òpera, la cantant Martine Chenal va començar a entonar les primeres estrofes de La Marsellesa : «Aixequ...
La gent que encara llegim llibres –en paper– tenim problemes que la resta de mortals s’estalvien. Comprem llibres compulsivament, que després no sabem on posar i que a vegades fins i tot ens cauen de les mans a causa del seu pes, uns 100 grams per metre quadrat de paper, que ràpidament es tradueixen a uns 1,5 quilos per volum. He agafat com a mesura base El cor furtiu , la biografia de Josep Pla treballada per Xavier Pla. De la mateixa manera que els madrilenys ho mesuren tot en funció de l’extensió del Bernabeu, jo ja fa temps que mesuro els llibres amb “cors furtius”; el que estic llegint ara, per exemple, pesa 1,24 cors furtius. Però els llibres no ens cauen de les mans només pel seu pes, també ho fan per altres causes, a vegades pel seu contingut i altres només per pur cansament mental. Molt sovint, més del que és recomanable, em canso dels llibres que “hauria de llegir” i em dedico a fer altres coses, però no puc deixar de tenir un llibre a mà i és aleshores quan obro la meva bibl...
Quan arriba el mes d’octubre t’adones que la nostàlgia és un etern procés de construcció d’una quimera. Tens un peu encara a l’estiu i l’altre que ja s’enfonsa en el fang de l’hivern, l’hivern astronòmic; perquè l’altre va com va. El món, al nostre voltant, passa de ser una cançó popular a esdevenir una mena de simfonia. La llum del dia es va fonent, com si totes les bombetes d’Ikea que tens a casa haguessin arribat de sobte al seu punt de caducitat al mateix temps. La vida s’escurça, la llum del dia tarda cada vegada més a aparèixer a la finestra i el vespre decau com el teló d’un teatre d’aficionats. Els arbres s’esllangueixen com si volguessin tornar a la terra d’on van sorgir i els ocells que queden van d’aquí cap allà sense saber ben bé per què. Els núvols prenen formes estranyes i amenaçadores, i els jubilats caminen de pressa per poder encalçar la seva ombra que fuig. Octubre és un mes propici per a tornar a casa, fins i tot si no havies marxat. “Octubre” vol dir que és el...
Ja em perdonareu, però tothom treu aigua del seu pou, i en el meu no només hi ha lectura de clàssics i dels grans autors del cànon; jo bec del que vaig emmagatzemar de petit: pel·lícules, còmics (abans en dèiem tebeos) i, sobretot, de la cultura popular de l’època, que ja a les portes de la meva vida adulta va estar presidida pels acudits de l’Eugenio. En recordo un ara, no és dels millors, però em serveix per començar aquesta barretada. Va d’un tipus que entra en un bar i demana una cervesa. El cambrer li serveix i li pregunta: «Escolti, vostè és bomber, oi?». L’altre, amb cara de sorprès, respon: «Sí! Com ho ha sabut?». El cambrer se’l mira i contesta: «Per la manera com ha entrat, per la mirada, pel posat, per com ha demanat la cervesa, pel casc, per l’uniforme, per la mànega…». Ja sé que «l’hàbit no fa el monjo», però si vas vestit de monjo, molta gent s’ho pensarà, i si vas de bomber, també. Tot això ho dic perquè crec que hem passat uns quants graus en la manera de vestir, sobret...
Acabo de llegir que fins a 680 llibres acaben de ser eliminats del sistema universitari afganès pel simple fet d’haver estat escrits per dones. Mentrestant, i potser en la mateixa pàgina del diari, veig a les nostres feministes i als nostres anticapitalistes enarborant banderes palestines i jutjant de genocida a tots els que s’autoproclamen “jueus” o “sionistes”, i, fins i tot, als que simplement es neguen, per la raó que sigui, a penjar un cartell a la porta de la seva llibreria. He de pensar que ho fan de bona fe, que no s’adonen que estan seguint cegament la campanya perfectament orquestrada per Hamàs, un grup terrorista tant radical com ho són els talibans afganesos. Tots som partidaris de la pau i no de la guerra, tots exigim acabar amb la barbàrie –vingui d’on vingui– tots volem un món millor on resplendeixi la llum de la justícia i de la veritat, una veritat que, desenganyem-nos, no és gran cosa, és una porta que grinyola, és un autobús que arriba amb retard, és un metge que et ...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada