Fum, fum, fum

Gairebé sense adonar-nos-en el nostre planeta acaba de fer un nou cicle al voltant del sol, exactament igual –o amb una variació imperceptible– que ho ha fet durant tots els segles que els humans anem gabiejant per la seva escorça, i arriba ara aquell moment en què l’un o l’altre ens posem a escriure un article sobre el Nadal. Tant en el tema com en el contingut la variació tendeix també a ser imperceptible i, tanmateix, reincidim en el delicte.

Les hores lentes de les tardes de desembre ens porten a una mena de melangia per un temps perdut i per un món que potser no ha arribat a existir mai del tot, si més no tal com el pintem en aquests articles de Nadal. El temps se’ns escorre entre els dits mentre escrivim o mentre intentem reconstruir mentalment la recepta d’aquells canelons que feia l’àvia. Els núvols passen lentament damunt dels arbres, els ocells fan viatges erràtics entre els teulats i en la llunyania s’encén un estel de Nadal que Ximenez Instalación, una companyia líder en el sector, ha instal·lat ja fa setmanes en el poble.

El silenci de la tarda només es trenca durant uns moments quan passa una ambulància per la carretera, o un tren que no s’atura a l’estació, o el veí que posa RAC1 i de tant en tant l’hi esclata un anunci d’automòbils o d’una cadena de supermercats. Nadal s’acosta, tots ho sabem, i ens bull en la sang una barreja de cava semisec i de torró d’Alacant, que són els components secrets de la poció màgica que fermentava en la marmita on tots un dia vam caure a dins.

Només has de sortir al carrer per a trobar-te tions riallers, arbres de Nadal amb epilèptica il·luminació i figures de plàstic de senyors ventruts que fan veure que es despengen dels balcons. Cada vegada es fa més difícil viure el Nadal en el present perquè ja estem sadollats de tot el que l’envolta, els Nadals del futur se’ns apareixen com en la cara més fosca d’un conte dickensià i només ens queda aferrar-nos als del passat, i el passat ja fa temps s’ha esvaït.

Però vivim en un planeta errant, que s’escarrassa intentant dibuixar una el·lipse al voltant d’una esfera gairebé perfecta de plasma calent portada a la incandescència per les reaccions de fusió nuclear que es produeixen al seu nucli. Un planeta que viu la seva vida completament indiferent al nostre fat, en el seu nucli hi bull una altra mena de poció màgica i per ell els nostres Nadals només són fum. Fum, fum, fum.

Foto Quim Curbet. Desembre de 2024.



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La Venus de Quart

Imatge
L’any 1846, Charles Leconte de Lisle va dedicar a la Venus de Milo un poema que es va fer famós. Només havien passat vint anys de l’arribada de l’escultura al Louvre, però ja era una peça reconeguda i Leconte va compondre quinze quartets d’alexandrins per a exaltar la seva bellesa: Marbre sacré, vêtu de force et de génie, Déesse irrésistible au port victorieux, Pure comme un éclair et comme une harmonie, O Vénus, ô beauté, blanche mère des Dieux ! […] Seixanta anys després, quan ja un parell de generacions de francesos se sabien « par coeur » els versos del poeta parnassià, dos catalans, un del nord i l’altre del sud de la ratlla fronterera, van flanquejar les portes del Louvre, sense massa dificultat, per fer un motlle de guix de l’escultura grega. Eren l’escultor de Tuïr Gustau Violet i el ceramista Marcó de Quart. Quart era un poble del Gironès dedicat a la indústria de la ceràmica, que havia vist com se’ls ensorraven de cop els seus negocis d’exportació a Cuba. Amb la pèrdua de...
Llegeix més »

Els campanars

Imatge
Els campanars semblen dits que assenyalen o mans que escampen grapats d’eternitat. El nostre país és terra de campanars, n’hi ha per tot arreu i per tots els gustos, n’hi ha d’alts i de rabassuts, quadrats o d’espadanya, i tots ells corcats per un vent insistent que intenta vinclar-los, i poblats per clapes de líquens que germinen feliçment damunt dels carreus. Són campanars que somien desperts durant les llargues nits d’hivern, que romanen somorts entre el fullam esbojarrat de les tardors, que tentinegen sota les ales d’ocells barbuts que van o tornen de terres estrangeres i que es drecen punxeguts damunt dels somnis més humits de les nits estrellades de festa major. Són els campanars, els nostres, els que paren els llamps dels dimonis irritats, exhibint, com a eina suprema al capdamunt, una creu rovellada. Als campanars s’hi puja a través d’unes escales inquietants arrapades als murs, escales de cargol i de pedra picada, escales de fusta que xerriquen i que tremolen, o escales de gat...
Llegeix més »

Lloança a una llengua que no vol callar

Imatge
Van passant els anys, el temps viatja en combois d’alta velocitat i els geners llisquen pendent avall. Els calendaris pengen d’un fil molt prim i ens mostren la nostra vida com un enfilall de flors seques i descolorides. Tot el que anem deixant enrere se’ns presenta com fútils intents de transcendir, de fer-nos veure entre la multitud i d’alçar les plomes de la cua com els paons, com aquells paons que els avis ens portaven a veure els assolellats matins de diumenge, entre els sons ja gairebé desapareguts de les sardanes. Ens adonem ara, de sobte, de tot allò que vam llegir temps enrere, de les pel·lícules que vam veure i de les moltes hores de televisió que ens vam empassar, en blanc i negre i en color. Però recordem sobretot allò que ens punxa, com vidres en els intestins del nostre cervell. Recordem, qui més qui menys, quan vam decidir escriure articles o versos, cartes o llistes de la compra, això tant li fa, i vam decidir fer-ho en català i signats amb el nom que ens deien a casa i...
Llegeix més »