Un cor verd

La terra no és plana i gira com una baldufa al voltant del sol, una translació que tarda 365 dies més 6 hores, unes hores que probablement perdem trucant a les companyies del llum i el gas o atenent trucades de desconeguts. En puc donar fe de tot això, si més no pel que fa als darrers seixanta-sis anys. Abans no ho sé perquè no hi era. Potser el món estava aturat i va començar a girar just quan vaig arribar jo, però d’això no n’estic segur.

Cada any, quan arriben aquests dies de gener celebro el meu aniversari, vaig néixer a casa en el pic de l’hivern, un dilluns a primera hora. El meu avi i el meu pare em van donar un primer cop d’ull abans d’anar a treballar i el meu besavi una mica més tard per a assegurar-se que tenia tots els dits ben posats. Un cel de plom amenaçava neu i l’avi que treballava a Obres Públiques havia de tenir el camió llevaneus preparat per si als més bojos d’aquella època se’ls acudia anar a esquiar a la muntanya. De fet, uns dies després, em van portar a batejar abrigat amb una manta i amb els carrers coberts de neu.

L’avi de casa era un Hereu, un cognom que s’havia anat arrossegant de casa de pagès en casa de pagès per la comarca de la Selva durant segles, però l’altre avi, l’avi Curbet, no tenia les mateixes credencials. Ell va néixer al paridor de l’Hospici de Girona –el casalot on ara hi ha la Casa de Cultura– el 14 de juliol de 1901 a les 14 hores, fill de pares desconeguts. La mare, malgrat tot, va deixar constància d’un cognom, que potser era el del pare, i que les monges van transcriure com a “Corbert”.

Aquest cognom va anar evolucionant durant els anys en funció de la comprensió auditiva dels funcionaris de torn fins a esdevenir, després de la guerra, aquest “Curbet” que ostentem els que encara quedem de la família. Potser amb el temps anirem perdent alguna lletra més o les perdrem totes de cop, però això està per veure. El món ha de continuar girant 365 vegades cada any, més les sis hores de trucada en espera de rigor, i, a poder ser, he de continuar donant-ne fe fins que el meu cor, moix i descolorit, deixi de bategar. Permeteu-me mentrestant afirmar que encara tinc un cor verd.