La mona

Quan érem petits, cap als anys seixanta, el Diumenge de Rams ens tocava tortell: uns grans tortells farcits de massapà que ens regalaven els padrins, difícils d’empassar i que l’endemà ja eren secs com una peça de rajoleria. Però no eren els tortells en si el que ens feia il·lusió, sinó el fet de ser protagonistes d’un acte social en què s’involucrava tota la família. Tot això ens ho explica infinitament millor en Toni Puigvert al seu llibre Ocell de bosc, publicat per Libros de Vanguardia.

Uns anys després de començar a portar pantalons llargs, em vaig adonar que els nostres tortells de Rams començaven a ser substituïts per les mones de Pasqua barcelonines, fins a arribar avui dia, que ja semblen una tradició finisecular. Tant és així que l’Ajuntament de Girona ha decidit anomenar «La Mona» a un parc infantil d’aquells que s’instal·len quan hi ha unes vacances escolars més llargues del compte.

En Toni, en un altre capítol del llibre, on parla de l’escudella, diu: «Quants més ingredients porti l’escudella, més dens, gustós i nutritiu serà el caldo. El mateix es pot dir de les societats: com més varietat genètica, cultural i social integren, més saboroses i vitamíniques són». Potser, he pensat jo, quan toqui governar a la generació dels fills dels que ara ens governen, l’escudella social ja estarà prou mesclada i remenada, i les festes les celebrarem amb una amalgama d’elements trets de diverses cultures que ara només comencen a despuntar. La societat potser serà més saborosa, però de l’escudella haurem passat a l’hamburguesa amb patates fregides, això segur.

Hem evolucionat de la modesta llum dels tortells a la fluorescència de les mones gairebé sense adonar-nos-en. La vida i la història tenen aquestes coses: quan hi som immersos, no som capaços de valorar la magnitud dels canvis. Potser tenia raó en Xavier Rubert de Ventós —tal com ens recorda una vegada més en Puigvert— en la darrera frase que va escriure en els seus papers: «On hi ha més llum del compte, tot seran tenebres».