La festeta

Quan encara hi havia més d’un pam de fang en els carrers del País Valencià, alguns ja pensaven organitzar festetes per a recollir diners pels damnificats per la riuada. Vivim en una festa permanent, hem convertit l’excepció en norma i, si generalment ja no es necessiten excuses gaire sòlides per fer-ho, imagineu-vos ara amb aquest magnífic desastre a l’abast de la mà. 

Els fabricants de cervesa, els muntadors de tinglados i alguns traficants de substàncies al·lucinògenes es freguen les mans quan hi ha la més mínima possibilitat de celebració a la vista, sobretot quan és un acte “solidari” i tothom podrà sortir a la foto i en el cartell, i quedar com uns senyors.

Els artistes segurament no cobraran, però els altres sí. Hi haurà despeses que algú haurà de sufragar, perquè aquí, en el fons, no hi ha ningú que treballi gratuïtament. S’haurà de pagar la instal·lació, els altaveus, els cartells i no sé quantes coses més, i al final només quedaran unes quantes virolles, un romanent de la recaptació que s’enviarà a alguna entitat benèfica, seran pocs diners, però  la notícia sortirà en els mitjans de comunicació i servirà per a blanquejar unes quantes consciències i per alimentar algun currículum.

Hauria estat millor i més pràctic cercar les donacions directament i no s’haurien perdut diners en intermediaris inútils, però no hi hauria festeta, ni cervesa, ni soroll, i què és la vida sense tot això? Per sort el canvi climàtic ens oferirà moltes altres oportunitats d’organitzar saraus d’aquesta mena. Bevem i ballem que la vida és curta, i si mai la desgràcia ens toca a nosaltres, si més no podrem exclamar allò de “que nos quiten lo bailao!”.