El país dels trens que no funcionen

La terra és un indret cada vegada més abstracte, ens queda lluny, sobretot a la ciutat. El ciment i l’asfalt l’amaguen sense contemplacions, i a l’horitzó només s’hi veuen construccions de tota mena. Però la terra, la nostra terra, segueix aquí, sota dels nostres peus, bategant al ritme del temps i patint pels nostres afers com una mare inquieta pel destí dels seus fills.

Chesterton deia que una persona realment aventurera no donaria mai la volta al món, ni escalaria muntanyes; amb saltar la tanca del veí en tindria prou. En el nostre país, avui en dia, saltar tanques continua essent una aventura, però encara ho és més viatjar en tren, perquè no saps mai què et pot arribar a passar, per quina via vindrà, en quin indret s’aturarà ni quant durarà el viatge.

A Catalunya, viatjant en tren, comprens perfectament la validesa de les lleis de Murphy, sobretot aquella que diu: «Tot allò que pot anar malament, acabarà malament». Diuen que anar-se’n és morir una mica, però res millor que anar en tren per comprovar-ho. Cada dia ens despertem amb la notícia d’un robatori de cable de coure, d’atropellaments a les vies o incidències vàries –sempre imprevisibles– que es produeixen, això sí, amb una puntualitat inusitada.

Els trens semblen del Tercer Món, plens de pintades fins al serrell, i els revisors només passen quan van acompanyats d’agents de seguretat. Si no en tens prou amb llegir les notícies del dia, amb totes les tragèdies i les catàstrofes quotidianes, viatjar en tren t’acabarà de deprimir amb tota seguretat.

Josep Pla afirmava que el més nociu del progrés, el més perillós, és ser precisament indefinit. Però la història dels trens a Catalunya no és una qüestió de progrés, sinó més aviat de regressió: la regressió inevitable d’un servei pensat i dirigit amb mentalitat colonitzadora, des del centre de la Meseta i en funció dels seus interessos.

Som fills de la terra per dret de naixement o per voluntat de pertinença, però no som fills de qualsevol terra, sinó d’aquesta, de la nostra: un indret on hem anat ordint el curs de la nostra història entre tots, on hem teixit el cúmul de circumstàncies que ens fa ser el que som i on els trens no funcionen, potser ha arribat el moment d’arreglar-ho. Tots hi som cridats.

Estació de Girona, 13 de febrer de 2025.


Comentaris

  1. Jordi Güell14/2/25

    Si ... Vergonya total i absoluta. Diuen que assignen pressupostos, que mai es compleixen. Ens fan combregar amb rodes de molí. Una presa de pèl.

    Potser és el que hem d'aguantar per l'actitud submisa de la gran majoria i sobretot dels governants.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La Venus de Quart

Imatge
L’any 1846, Charles Leconte de Lisle va dedicar a la Venus de Milo un poema que es va fer famós. Només havien passat vint anys de l’arribada de l’escultura al Louvre, però ja era una peça reconeguda i Leconte va compondre quinze quartets d’alexandrins per a exaltar la seva bellesa: Marbre sacré, vêtu de force et de génie, Déesse irrésistible au port victorieux, Pure comme un éclair et comme une harmonie, O Vénus, ô beauté, blanche mère des Dieux ! […] Seixanta anys després, quan ja un parell de generacions de francesos se sabien « par coeur » els versos del poeta parnassià, dos catalans, un del nord i l’altre del sud de la ratlla fronterera, van flanquejar les portes del Louvre, sense massa dificultat, per fer un motlle de guix de l’escultura grega. Eren l’escultor de Tuïr Gustau Violet i el ceramista Marcó de Quart. Quart era un poble del Gironès dedicat a la indústria de la ceràmica, que havia vist com se’ls ensorraven de cop els seus negocis d’exportació a Cuba. Amb la pèrdua de...
Llegeix més »

Els campanars

Imatge
Els campanars semblen dits que assenyalen o mans que escampen grapats d’eternitat. El nostre país és terra de campanars, n’hi ha per tot arreu i per tots els gustos, n’hi ha d’alts i de rabassuts, quadrats o d’espadanya, i tots ells corcats per un vent insistent que intenta vinclar-los, i poblats per clapes de líquens que germinen feliçment damunt dels carreus. Són campanars que somien desperts durant les llargues nits d’hivern, que romanen somorts entre el fullam esbojarrat de les tardors, que tentinegen sota les ales d’ocells barbuts que van o tornen de terres estrangeres i que es drecen punxeguts damunt dels somnis més humits de les nits estrellades de festa major. Són els campanars, els nostres, els que paren els llamps dels dimonis irritats, exhibint, com a eina suprema al capdamunt, una creu rovellada. Als campanars s’hi puja a través d’unes escales inquietants arrapades als murs, escales de cargol i de pedra picada, escales de fusta que xerriquen i que tremolen, o escales de gat...
Llegeix més »

L’udol dels records

Imatge
Diuen que la memòria és una matèria fràgil que s’estova amb el pas del temps. Els noms de les persones s’humitegen i es desprenen de l’orla que pacientment hem anat component en el nostre cap, les dates es barregen i els records en general comencen a anar a la seva. Tot allò que creiem immutable, amb el pas dels anys es va convertint en una mena de pasterada, un batibull d’imatges i de conceptes flotant en un brou que anomenem “oblit”. Amb els anys pensem que s’esvaeixen els fets que consideràvem importants, però, en realitat, el que passa és que els records més rellevants queden i les menudalles s’enfonsen fins al fons de l’escudella. La qüestió és que no tots els fets més remarcables són els que ens agrada recordar, n’hi ha molts que preferiríem esborrar, però la nostra memòria, més eficaç del que sembla, es nega rotundament a oblidar. No hi ha dia en què no recordem aquell rostre malcarat, aquella paraula fora de to o aquell moment en què ens vam veure exposats al ridícul més eviden...
Llegeix més »