Després de Setmana Santa

Ara que ja s’ha acabat això de la Setmana Santa, voldria dir un parell de coses. Igual que em passa amb la religió, jo no soc de cap equip de futbol, ni tan sols del Girona FC, ni molt menys del Barça, que representa a una ciutat molt allunyada de la meva. Entenc, això sí, que hi hagi gent aficionada, fins i tot amics, gent intel·ligent, amb talent i amb estudis, que ho deixen tot el dia que juga algun dels seus equips.

Ho entenc perfectament, i no els puc recriminar res quan els veig que van cap al camp amb la samarreta posada, i també entenc que cridin i que s’esbravin a la seva manera. El que no podria entendre és que hi anessin amb la samarreta, amb els pantalonets curts, amb els mitjons i amb les sabates reglamentàries i que es passessin tota l’estona escalfant a la graderia, no fos cas que l’entrenador els cridés al darrer moment. No ho entendria i, a més, recomanaria a la família un tractament en alguna institució psiquiàtrica.

Em passa una cosa semblant amb la religió catòlica, malgrat que poc després de néixer em van batejar i que potser el meu cap encara em fa una mica d’olor d’aigua beneïda, no soc de cap equip. Però entenc perfectament a la gent que ho és, només faltaria. Entenc que per Setmana Santa es disfressin de romans o de druides i que surtin a desfilar pels carrers o a fer ballar l’esquelet en algun carrer obscur. Hi tenen el dret, són gent intel·ligent, amb talent i amb estudis, i qui soc jo per criticar-los? La tradició és la tradició, això ja ho deia el lleter Tevye a l’inici i al final d’El violinista a la teulada.

El que no puc entendre de cap de les maneres, és que alguns d’aquests, fins i tot els més intel·ligents, amb més talent i amb més estudis, es disfressin de sacerdot cada dia per a invocar el seu Déu amb paraules màgiques damunt d’un altar i oferir en sacrifici el seu cos i la seva sang, i que, a més, aprofitin els moments de desconsol en els funerals per a perforar-nos el cervell amb les seves supersticions. Perdoneu-me, però fins aquí no hi arribo.