L’habitació 101
«Era un dia d’abril fred i lluminós i els rellotges estaven tocant les tretze» és la frase inicial de Mil nou-cents vuitanta-quatre de George Orwell. Si hi ha una habitació literària que encarni l’horror de la vigilància totalitària, aquesta és la cel·la on Winston Smith és reclòs a la novel·la. Després de ser detingut per la Policia del Pensament, Winston desperta en una cambra sense finestres del Ministeri de l’Amor, que ell mateix havia imaginat en els seus pitjors malsons: és un lloc on no hi ha foscor, un espai de sostre alt i parets nues on la llum roman eternament encesa i quatre telepantalles el controlen des de cada racó, sense treva. Però el que fa aquesta cel·la veritablement terrorífica no és només la seva arquitectura, sinó allò que s’hi amaga al darrere: un sistema dissenyat per esclafar l’ànima humana. Allà, Winston comparteix espai amb altres víctimes del règim, com el poeta Ampleforth, empresonat pel “crim” d’haver deixat la paraula “Déu” en un poema per...