Silenci, errata i sentit comú
Si tothom s’esforcés una mica a no parlar del que no sap, el silenci s’estendria irremissiblement entre nosaltres. Hi ha gent, no ho negarem pas, que arriba a una mena de coneixement universal, aconsegueixen tocar totes les tecles del saber, però són pocs, cada vegada menys, perquè per assolir-ho s’ha de passejar amb constància per avingudes flanquejades per til·lers o pels Camps Elisis del coneixement, i això no sempre està a l’abast de la majoria. Escriure ja és un altre tema, tothom pot escriure del que vulgui, només es tracta d’ordenar paraules d’una manera més o menys acceptable, començar amb una idea i deixar que el fluid mateix de l’escriptura derivi cap a indrets misteriosos, desconeguts totalment per la mà que escriu. Sense cap mena de dubte, tot això està lligat als mecanismes del pensament de cadascú, de la sensibilitat i d’un coneixement que augmenta a mesura que s’escriu i, com és en el meu cas, s’oblida totalment després d’haver-ho escrit. Potser tothom hauria d’escriure ...