Al caliu del fornell

«Havien instal·lat urinaris en els jardins públics, les dones eren elegants, els homes fumaven cigars i portaven grans bigotis, els nens callaven quan els adults parlaven, les prostitutes eren maternals, el progrés ho envaïa tot…». Podríem continuar, però aquesta cita de l’escriptor txec Patrik Ourednik ja ens serveix perfectament per a descriure la  belle époque , aquell temps feliç i aparentment ordenat, embolcallat en una aura de confiança cega en el futur i en la superioritat de la civilització occidental. Era una època que venerava la tecnologia, l’opulència i les estructures socials rígides, però que, mirant enrere, ens revela les profundes fractures que la sostenien. Tot aquell món, amb la seva innocència arrogant, es va esberlar per sempre l’agost de 1914, quan l’esclat de la Gran Guerra va desvetllar brutalment el segle XX i va enterrar aquella il·lusió de progrés indefinit. Ja mai més res va ser igual. Ho descriu també perfectament Stefan Zweig a  El món d’ahir , qua...

La vida és un contínuum de detalls, una línia infinita de punts que segueix ininterrompudament i que es reprodueix cada dia. Allò que anomenem “el nostre temps” és la suma de tots aquests punts, encara que després només en recordem uns quants, una mínima part. Stefan Zweig a l’inici d’“El món d’ahir” cita a Shakespeare que fa dir a Cimbelí, rei de Britània, allò de “Acollim el temps tal com ell ens vol”. El temps ens segueix i ens precedeix, i la vida va resseguint els punts com en aquells passatemps d’abans del TBO. Chesterton, que era un apologeta de l’Església catòlica, però que com a bon anglès tenia un bon sentit de l’humor, afirmava que “El que m’agrada de Déu com a novel·lista són les molèsties que es pren amb els personatges secundaris”. Jo crec que no hi ha personatges secundaris en la representació de la vida, tots els punts són necessaris per a completar el dibuix final, el que passa és que al final només recordem el dibuix i no els punts. És comprensible. Tots som confrares...