Indefinits dies d’estiu
Aquest estiu és d’una pesantor aclaparadora, cada dia es fa més feixuc. L’aire s’espesseeix i els volums es liqüen, els arbres alcen les branques en senyal de rendició, la llum es desborda com en una cassola bullent i la natura en general entra en una espècie de sopor. Només els mosquits i altres criatures minúscules continuen borinant entre nosaltres. Quan arriba el pic de l’estiu, tothom, fins i tot els més fanàtics de la calça curta, comencen a enyorar els dies rúfols d’hivern. Després dels anys d’infantesa, en què vivia l’estiu com un sinònim de vacances i de llibertat, vaig començar a pensar que aquests mesos eren un temps erm, un temps mort en què tot s’atura, encara que els rellotges continuïn funcionant amb la inèrcia continguda dels calendaris. A l’estiu, això sí, és hora de passar comptes amb la vida, però res no quadra, ens adonem que haurem de pagar per totes aquestes hores mortes com si fossin viscudes, com si haguessin estat útils, haurem de tributar per tota aquesta...