Al caliu del fornell

L’experiència em porta a pensar que hi ha dues menes de persones: les que tanquen els pots de melmelada girant la tapa fins que senten el clic de seguretat, i les que simplement enrosquen fins que “ja aguanta”. Les primeres viuen en la certitud de saber que cap oscil·lació tèrmica ni descuit gravitatori farà vessar el contingut sobre el rebost. Les segones conviuen dramàticament amb la incertesa: cada cop que obren la nevera, es preparen per al daltabaix. El seu món és com un western on el pot de melmelada pot explotar en qualsevol moment. La meva dolorosa experiència culinària em porta a afirmar que hi ha dues menes de persones: les que preparen el cafè amb la cullereta neta i la tornen al calaix, i les que remouen el sucre, es llepen la cullera i la deixen a la pica “per no embrutar un altre cobert”. Les primeres s’autoanomenen “civilitzades amb un mínim d’ordre”. Les segones juren que és més ecològic i que la cullera ja la rentaran “més tard”. Aquest “més tard” arriba tres dies desp...

A partir d’una determinada edat tothom es lamenta de la seva falta de memòria, però ningú es queixa de la seva falta d’intel·ligència. Això, més o menys, ja ho va dir François de La Rochefoucauld en el seu llibre de  Màximes . Aquesta frase, que retrata amb precisió una de les nostres contradiccions més humanes, no pertany a un psicòleg contemporani ni a un assagista actual, sinó que va ser escrita al segle XVII per un mestre en l’art de disseccionar l’ego. La seva col·lecció de sentències breus despulla les nostres vanitats, i més de tres segles després la seva lucidesa continua sorprenent per la vigència: mentre admetre una falta de memòria pot resultar fins i tot encantador, qüestionar la nostra pròpia intel·ligència continua sent un territori on pocs s’atreveixen a trepitjar. Avui dia, quan algú s’oblida d’un nom o d’un encàrrec, la reacció més habitual és encongir les espatlles i etiquetar-ho com un simple «fallo tècnic» del cervell. La pèrdua de memòria s’ha convertit en el g...