Al caliu del fornell

Abans un dels esports favorits dels gironins era “pujar als Àngels”. Al cim d’aquesta muntanya s’alça el santuari de la Mare de Déu dels Àngels, situat a 465 metres d’altitud. És un indret que domina la plana del Ter. S’hi pot pujar a peu, en bicicleta o en cotxe. Són uns 11 quilòmetres per carretera asfaltada o 9,1 pel camí que sorgeix de la Vall de Sant Daniel. Aquesta ruta tenia dues variants: l’oficial i una altra que anomenàvem “per les dreceres”. Evidentment, qualsevol que volgués pujar amb una mica de dignitat ho havia de fer per aquesta darrera, fer-ho pel camí marcat no tenia gens de gràcia. Aquest gust per les dreceres encara empeny corredors i ciclistes per totes les rutes de les nostres contrades. Ja n’hi ha prou que inaugurin una via verda amb uns dinerons de la Unió Europea, que els esforçats esportistes sempre trobaran la manera d’escurçar-la encara que només sigui per uns metres. El mateix passa a ciutat: per molt que l’ajuntament traci camins sinuosos per les zones ver...

De menut era perceptiu veure la televisió quan feien una pel·lícula. Eren títols dels anys quaranta o, com a molt, dels cinquanta. Els meus pares les coneixien totes perquè les havien vist al cinema, però les tornaven a mirar com si fos per primera vegada. La mare, a més, tenia notícia dels actors i dels directors perquè llegia revistes il·lustrades i recordo que se’m feia molt estrany quan em deia que un actor ja era mort. El meu cap no podia entendre que alguns dels germans Marx o que el mateix Walt Disney, que jo els podia veure amb els meus ulls, ja no fossin entre la legió dels vius. Hi ha una idea que circula pels llibres de cinema i que molts anys després em va fer pensar en aquella sensació de la infantesa. L’escriptor André Bazin, un dels grans pensadors del setè art, deia que el cinema satisfà «una necessitat fonamental de l’ésser humà: la victòria sobre el temps». Segons ell, la pintura ja havia intentat embalsamar la realitat, però el cinema ho aconseguia de manera més plen...

La ciutat, com qualsevol organisme viu, també té els seus límits. Cada vegada són més difusos, més permeable la membrana que separa l’asfalt del conreu, però existir, existeixen. I no són fites arbitràries ni línies traçades sobre un plànol, sinó transicions subtils que es llegeixen en el paisatge, en els colors i en les olors. Girona, per posar un exemple il·lustratiu, no acaba en un cartell metàl·lic que dóna la benvinguda al viatger. Acaba, de veritat allà on la disciplina urbana comença a relaxar-se. És el punt on les voreres dels carrers, fins llavors impecablement alineades amb castanyers d’índies, que a la tardor esquitxen de fulles seques el pas dels vianants, cedeixen el protagonisme a una altra vegetació, més lliure, més domèstica i salvatge alhora. És llavors, just quan l’últim bloc de pisos dona pas a una caseta amb jardí o amb hort, que a cada pati, a cada petit tros de terra conreat, comença a trobar-se un nesprer, amb les seves fulles grosses i verd fosc, disposat a enge...

Ens ha tocat viure en un racó de món excepcional on els pobles es toquen els uns als altres, els cables condueixen l’energia i la informació fins on faci falta, i els repartidors de coses vàries et porten fins a la porta de casa els objectes més inversemblants i més desitjats que ens pot oferir la civilització. Miris cap on miris veuràs la mà de la humanitat. Pedres i més pedres, camins i sembrats, i les construccions fabrils dels nostres contemporanis. És un món apamat, i, tal com diria el poeta, ordenat pel “plaer de la raó” i desordenat per “la delícia de la imaginació”. Diuen que l’ordre és la virtut dels mediocres, ho deia si més no el protagonista d’aquella Giornata particolare d’Ettore Scola. Això és perquè nosaltres vivim permanentment instal·lats entre l’ordre i el desordre, entre la mitjania i la singularitat i, d’una manera molt diferent d’aquell filòsof espanyol, nosaltres ens adaptem a les circumstàncies encara que les circumstàncies vagin sempre a la seva. Aquí els cansa...