Les ànimes s’estimen més la ficció que l’oblit

De menut era perceptiu veure la televisió quan feien una pel·lícula. Eren títols dels anys quaranta o, com a molt, dels cinquanta. Els meus pares les coneixien totes perquè les havien vist al cinema, però les tornaven a mirar com si fos per primera vegada. La mare, a més, tenia notícia dels actors i dels directors perquè llegia revistes il·lustrades i recordo que se’m feia molt estrany quan em deia que un actor ja era mort. El meu cap no podia entendre que alguns dels germans Marx o que el mateix Walt Disney, que jo els podia veure amb els meus ulls, ja no fossin entre la legió dels vius.

Hi ha una idea que circula pels llibres de cinema i que molts anys després em va fer pensar en aquella sensació de la infantesa. L’escriptor André Bazin, un dels grans pensadors del setè art, deia que el cinema satisfà «una necessitat fonamental de l’ésser humà: la victòria sobre el temps». Segons ell, la pintura ja havia intentat embalsamar la realitat, però el cinema ho aconseguia de manera més plena perquè, per primera vegada, «la imatge de les coses és també la imatge de la seva durada». És a dir: el moviment, el gest, el somriure d’un actor queden fixats per sempre com si el temps no pogués amb ells. I aquesta promesa de permanència és tan poderosa que, quan la realitat la desmenteix, la decepció pot ser brutal.

El mateix François Truffaut, que va ser crític abans que director, explicava que de petit es colava als cinemes per veure una vegada rere l’altra, Ciutadà Kane. Anys després confessaria que una de les emocions més fortes que recordava era la decepció en descobrir que Orson Welles no era immortal. «Vaig plorar», deia, «no per la seva mort, sinó perquè el cinema m’havia mentit prometent-me que els déus no moren». Jo, sense tenir consciència de res d’això, ja experimentava una cosa semblant quan la mare em deia que aquell actor que reia a la pantalla feia temps que era mort. El meu cap de nen no podia acceptar la contradicció: si encara el podia veure, com podia ser que ja no existís?

Hi havia un escriptor txec de parla alemanya –ara ja mig oblidat– que es deia Franz Werfel. Amic d’altres escriptors praguesos com Max Brod, Franz Kafka, Oskar Baum o Rainer Maria Rilke, va deixar una frase per a la posteritat: «Les nostres ànimes no volen creure en la seva mortalitat i, en conseqüència, ni en les seves responsabilitats eternes». Aquesta incapacitat per assimilar la mort dels ídols de pantalla era potser el primer símptoma d’una resistència més profunda: la negativa a admetre que el temps també ens escombra a nosaltres, als espectadors, i que allò que semblava etern no era més que una pel·lícula que es podia acabar en qualsevol moment.

Però la frase de Werfel apunta encara més enllà: no es tracta només de la por a desaparèixer, sinó d’una mena de desafecció congènita vers la idea mateixa de finitud, una recança a creure que les nostres accions, com els actors ja morts, puguin quedar inscrites en un relat que ens sobrevisqui. I això, penso ara, té molt a veure amb aquells vespres de televisió en blanc i negre. Perquè els meus pares no només revivien una història d’amor o un gag dels germans Marx: revivien, sense saber-ho, la seva pròpia joventut, la seva capacitat de commoure’s, la seva fe en un món que, encara que ja no existís, ells mantenien viu amb la cerimònia de la repetició. D’alguna manera, es negaven a acceptar que aquella part d’ells també havia mort. I jo, sense entendre res, els mirava i aprenia que les ànimes s’estimen més la ficció que l’oblit.