El dia de les faixes

Cada vint-i-tres d’abril, les nostres ciutats es transformen en un aparador gegant on el llibre, paradoxalment, corre el risc de desaparèixer sota el pes del seu propi embolcall. Fa uns anys, un article punyent a Il Giornale ja advertia sobre «l’infern de les portades improbables i les faixes sense sentit», descrivint un mercat editorial que, en el seu afany per vendre, s’ha convertit en un teatre de l’engany visual. Aquesta diagnosi sembla escrita pensant en la nostra diada, on el mimetisme industrial ha substituït la identitat literària. Les parades s’han convertit en un exèrcit de clons: si una novel·la sobre la postguerra triomfa, l’any següent en tindrem cent amb la mateixa tipografia de màquina d’escriure i la mateixa foto sèpia d’una dona d’esquena. És l’estètica de la seguretat: no s’arrisca amb l’art, s’aposta per la fórmula que ja ha funcionat al supermercat.

Però on el cinisme arriba a la seva màxima esplendor és en les faixes. Aquestes tires de paper llampant que abracen els llibres s’han convertit en el camp de batalla d’una publicitat desesperada i buida de qualsevol rigor crític. Les frases cauen com una pluja de superlatius sobre el vianant desorientat, tal com denunciava l’article italià: tot és «el llibre que ha canviat la vida de milions de persones», «l’obra que commou les entranyes de la nació» o el recurs més fàcil de tots, el joc de les comparacions impossibles que busquen l’èxit per associació. Ens venen «el nou Umberto Eco» o «la resposta catalana a Stephen King» amb una lleugeresa que insulta tant l’original com el nou autor. És un llenguatge que ha perdut tot el sentit perquè, quan tot és «extraordinari», res no ho és realment.

Aquesta inflació verbal crea un soroll ensordidor que anivella tota la producció cultural per sota. El màrqueting ens ven el llibre com si fos un detergent d’última generació: ens promet que ens «netejarà» l’ànima o que ens «il·luminarà» la ment en un sol cap de setmana. S’utilitzen els mateixos adjectius per a un tractat de filosofia dens i exigent que per a les memòries d’un personatge televisiu de vol gallinaci. La faixa és, en realitat, una crossa per a un comprador que ja no té temps –ni potser ganes– de triar per ell mateix; és una ordre directa que diu: «No pensis, consumeix el que tothom diu que és important».

A més, el ritme frenètic de les novetats imposa una caducitat cruel que l’article d’Il Giornale ja intuïa. Els llibres que arriben a les parades de Sant Jordi ja venen, sovint, amb el certificat de defunció a la contraportada; si no es converteixen en un «fenomen de masses» en vint-i-quatre hores, seran ràpidament retornats i triturats per deixar espai a la següent onada de portades intercanviables. Les llibreries es veuen arrossegades a aquest joc de mans, on el packaging ha de ser prou cridaner per aguantar la mirada d’un públic que camina entre empentes, buscant no pas una lectura que el transformi, sinó un objecte que compleixi la funció social de la diada.

En aquest mercat de les vanitats de paper, el text queda sovint en un segon pla, silenciat per l’estridència dels eslògans i la brillantor buida del cartró. Sant Jordi acaba sent el mirall d’una indústria que, en el seu intent desesperat per sobreviure a la selva del consum ràpid, ha acabat creant un entorn on les portades criden molt més que les paraules i on el màrqueting, en lloc de portar-nos al llibre, l’acaba protegint amb una capa gruixuda d’insubstancialitat. Perquè, enmig de tanta novetat cridanera i tants “fenòmens de l’any”, s’acaba imposant la crua definició de Mark Twain: «Un clàssic és un llibre que tothom voldria haver llegit i que ningú vol llegir». Potser el drama de Sant Jordi és precisament aquest: que hem creat una festa on tothom vol haver comprat el llibre, però pocs tenen la intenció de sobreviure a la seva pròpia faixa per arribar, finalment, a llegir-lo.