Cares de cada dia

Com molts ja sabeu, la cèlebre expressió «amics, coneguts i saludats» prové de la ploma de Josep Pla, qui la va immortalitzar a Notes per a Sílvia. Amb el seu estil irònic, l’escriptor empordanès establia una jerarquia per classificar el grau de relació amb els altres. Per a ell, l’amistat era un vincle escàs i selectiu, mentre que la categoria de «saludat» representava el nivell més superficial, limitat a la simple cortesia de reconèixer-se pel carrer.

Més enllà d’aquesta tríada, crec que existeix la figura del «el tinc vist»: aquelles fisonomies familiars que identifiquem sense haver-hi intercanviat mai ni un mot. En pobles i ciutats petites, aquests figurants anònims habiten el nostre dia a dia en un limbe on no hi ha ni coneixença ni salutació, només una identificació visual fruit de la repetició. Aquest anonimat compartit configura un paisatge humà proper, però distant, on l’altre és un element més de la rutina.

El més curiós d’aquestes relacions visuals és la reacció que tenim quan coincidim fora de l’ecosistema habitual. Ens podem passar la vida mirant-nos de reüll, però la situació es torna còmica lluny de l’entorn propi. En un escenari aliè, aquell rostre que a casa era gairebé invisible esdevé de cop un referent de germanor, forçant sovint una salutació o un gest de complicitat que mai no ens hauríem permès en la proximitat quotidiana.

Aquesta fragmentació de les relacions no era per a Pla només una observació, sinó una tria vital: «la felicitat està en la limitació», deia sovint. Defensava que la proliferació de l’amistat sol ser una forma de buidor i preferia el terreny dels saludats, on la gent passa com si «volés a dos metres de terra» i amb una barretada n’hi hauria prou per acabar amb el compromís. Aquesta distància li permetia ser un espectador de la comèdia humana sense comprometre la seva independència ni assumir excessives obligacions socials.

Tanmateix, aquesta reserva no és només una qüestió de caràcter, sinó una eina de supervivència. Com apuntava el sociòleg Georg Simmel, a la gran ciutat desenvolupem una indiferència necessària: si haguéssim de reaccionar emocionalment a cada individu que ens resulta familiar, la vida pública seria insuportable. Així, el «tinc vist» esdevé una frontera protectora; un pacte tàcit de distància que ens permet conviure en la multitud preservant el nostre preuat anonimat.

Umberto Eco va retratar aquesta ambigüitat amb una anècdota personal. Passejant per Nova York, va veure de lluny un home que li resultava tan familiar que es va preparar per saludar-lo. Quan estaven a punt de creuar-se, el va reconèixer: era Anthony Quinn. Mai no s’havien vist, però el seu rostre li era tan íntim com el d’un parent. La confusió no provenia del fet de reconèixer-lo, sinó de la vacil·lació entre tractar-lo com un desconegut o com un conegut. Eco va concloure que aquests rostres poblen la memòria fins a esdevenir més familiars que moltes persones reals, i que els mitjans han capgirat la nostra percepció: després de convèncer-nos que l’imaginari era real, ara ens fan creure que el real és imaginari. No és estrany, doncs, que sovint tractem aquells a qui només «tenim vistos» com si encara fossin darrere d’una pantalla, presents però inabastables.

Pla creia que, com que dediquem la major part de l’existència a la subsistència, la relació amb l’altre és sovint una qüestió de «literatura de cada dia», un exercici de pura observació. No calia aprofundir en tothom; sovint l’interès d’una persona s’esgota en la seva funció decorativa del paisatge. Aquesta visió connecta amb el que Elias Canetti apuntava a La província de l’home: de vegades, el que més ens agrada d’algú és la seva imatge pura i no pas l’home real que hi ha al darrere. Mantenir els altres en la categoria de saludat és, en el fons, una manera de preservar l’enigma sense el risc de la decepció. Barretada!

© Edward Hooper