Al caliu del fornell

Un gos es queda mirant darrere el vidre, sense que hi hagi res aparentment interessant. Els humans ens estranyem, però potser el gos percep un moviment, una olor, un eco que se’ns escapa, perquè la realitat és per a nosaltres només allò que som capaços de percebre. El gos, immòbil al balcó, mira fixament cap enfora. No lladra, no es gira, no demana res. Només els ulls atents, les orelles lleugerament tibants, el musell orientat a un punt que nosaltres, des del darrere, no som capaços de localitzar. El gos no mira el buit: mira la nostra certesa que allò és buit. Voltaire deia que «no sabem exactament on són els àngels, si a l’aire, al buit, als planetes: Déu no ha volgut que fóssim instruïts». Els humans som com una mena de gossos sense capacitat olfactiva o àngels amb vertigen. Tenim por a les altures i por de percebre més enllà de les nostres limitacions humanes. Déu, o la natura, o els minerals de l’univers, no ens han proveït de determinades capacitats innates. I ens passem la vida...

Viure en l’era del “post” s’ha convertit en una constant desconcertant. Sembla que ja no som capaços de definir el present per si mateix, sinó només com l’ombra d’allò que ja ha passat: parlem de postpandèmia, postmodernitat o postveritat. Aquesta prefixació sistemàtica revela una fatiga cultural, una incapacitat de batejar els nous paradigmes que ens envolten. En literatura i història, el “post” actua com un pont penjant entre la nostàlgia d’un ordre conegut i la incertesa d’un futur que no acaba de quallar. Però és realment possible anar més enllà d’un concepte tan rodó i absolut com la veritat? Sovint, aquest prefix no indica una superació, sinó una claudicació. Quan parlem de postveritat, no estem inaugurant una era de coneixement superior, sinó acceptant la fragmentació de la realitat en mil miralls subjectius. Hi ha paraules que, per la seva pròpia naturalesa, no admeten gradacions: la veritat, com la mort o la vida, és o no és. En intentar “anar més enllà”, correm el risc de bui...

És evident que percebem la forma i els colors del món que ens envolta a través dels ulls, però és el cervell el que ho acaba de modelar. Perquè els ulls no són càmeres objectives: capturen llum, la transformen en senyals elèctrics i els envien a l’escorça visual. Allà, en mil·lèsimes de segon, el cervell interpreta, completa taques cegues, corregeix ombres, assigna emocions als colors i construeix la realitat que habitem. Així, veure és, en realitat, un acte de creació inconscient on el cervell dibuixa el món abans que nosaltres el mirem. Probablement, les idees també les percebem d’una manera similar. No ens arriben ja acabades des de fora, sinó que el cervell les treballa a partir d’estímuls incomplets, records i emocions. Quan llegim una frase, escoltem un argument o intuïm una solució, no hi ha una còpia exacta de la realitat dins nostre. Hi ha un procés actiu de construcció: connectem punts, omplim buits, filtrem el que no encaixa i donem forma a quelcom que abans no existia. Així...

A  Bel-Ami , la novel·la de Guy de Maupassant, Georges Duroy, un jove amb ambició desmesurada, però amb les butxaques buides, ascendeix des de la misèria més absoluta fins al cim del poder a la societat parisenca del segle XIX. Aprofitant la seva bellesa física i el seu talent per a la seducció, utilitza un seguit de dones influents –com la seva amant Clotilde de Marelle, la gelosa Madeleine Forestier i la virtuosa Sra. Walter– com a esglaons per a la seva carrera periodística. Sense escrúpols, manipula, enganya i traeix tothom qui se li posa al davant. La seva obra mestra culmina amb un matrimoni d’interès amb la filla del seu ric patró, consolidant així el seu triomf sobre una societat hipòcrita i corrupta, on l’èxit no es mesura per l’honestedat sinó per l’habilitat per trepitjar els altres. Ara, més de cent anys després, un altre Duroy –o una altra– que arribés a la gran ciutat, potser preferiria dedicar-se directament a la política, perquè els diaris ja no donen per gaire...

«Guanyaràs el pa amb la suor del teu front.» No és un consell, és una condemna. Déu la pronuncia contra Adam just després d’expulsar-lo del paradís, i des d’aleshores l’hem convertida en eix de la nostra moral. Treballar redimeix, descansar és sospitós, l’oci, directament pecat. Aquest mandat bíblic ha modelat civilitzacions senceres, però entre les seves esquerdes s’hi amaga una pregunta incòmoda: i si no fer res fos també un dret, no un luxe? I si l’aturada, la contemplació, la pura inactivitat fossin tan humanes com la suor? No fer res no consisteix només a buidar-se, sobretot quan un ja està força buit. Em sembla recordar que Victor Hugo deia que no fer res és la felicitat dels nens i la desgràcia dels vells. Quan la feina t’ha espremut i la tristesa no et deixa espai, quan la soledat és tan grossa que no hi ha cap silenci que la calmi, aleshores no fer res no és un art: és un nus a l’estómac, una tarda de diumenge que no s’acaba mai. I encara que estiguem atrapats entre dues etern...

De menut era perceptiu veure la televisió quan feien una pel·lícula. Eren títols dels anys quaranta o, com a molt, dels cinquanta. Els meus pares les coneixien totes perquè les havien vist al cinema, però les tornaven a mirar com si fos per primera vegada. La mare, a més, tenia notícia dels actors i dels directors perquè llegia revistes il·lustrades i recordo que se’m feia molt estrany quan em deia que un actor ja era mort. El meu cap no podia entendre que alguns dels germans Marx o que el mateix Walt Disney, que jo els podia veure amb els meus ulls, ja no fossin entre la legió dels vius. Hi ha una idea que circula pels llibres de cinema i que molts anys després em va fer pensar en aquella sensació de la infantesa. L’escriptor André Bazin, un dels grans pensadors del setè art, deia que el cinema satisfà «una necessitat fonamental de l’ésser humà: la victòria sobre el temps». Segons ell, la pintura ja havia intentat embalsamar la realitat, però el cinema ho aconseguia de manera més plen...

A partir d’una determinada edat tothom es lamenta de la seva falta de memòria, però ningú es queixa de la seva falta d’intel·ligència. Això, més o menys, ja ho va dir François de La Rochefoucauld en el seu llibre de  Màximes . Aquesta frase, que retrata amb precisió una de les nostres contradiccions més humanes, no pertany a un psicòleg contemporani ni a un assagista actual, sinó que va ser escrita al segle XVII per un mestre en l’art de disseccionar l’ego. La seva col·lecció de sentències breus despulla les nostres vanitats, i més de tres segles després la seva lucidesa continua sorprenent per la vigència: mentre admetre una falta de memòria pot resultar fins i tot encantador, qüestionar la nostra pròpia intel·ligència continua sent un territori on pocs s’atreveixen a trepitjar. Avui dia, quan algú s’oblida d’un nom o d’un encàrrec, la reacció més habitual és encongir les espatlles i etiquetar-ho com un simple «fallo tècnic» del cervell. La pèrdua de memòria s’ha convertit en el g...

Caminar no és un esport reglat i competitiu, simplement és una activitat humana, potser la més fonamental. No hi ha campions, ni cracs, però tampoc cap mena de limitació. Caminem, els que podem, de la mateixa manera que mengem o que respirem. Caminar és viure, però no només ho fem per la necessitat de moure’ns, sinó per alguna cosa més: per pensar, per somiar, per ser. Els grans pensadors clàssics, i alguns de més moderns, consideraven el fet de caminar com una part indissociable de la seva activitat intel·lectual. Des dels primers peripatètics grecs, que seguien els passos d’Aristòtil mentre deambulava sota els porxos del liceu –d’aquí ve el nom,  peripatètic , el que passeja mentre ensenya– fins a una llarga llista de filòsofs i escriptors, tots els que han volgut transcendir la realitat s’han posat en marxa. Ho han fet passejant sota els núvols i contemplant la natura amansida i perdurable, però sobretot per a poder activar el cervell. Les neurones necessiten les nostres cames p...

Slavoj Žižek és un filòsof i psicoanalista eslovè, considerat un dels pensadors més influents i provocadors de l’actualitat. Amb un estil molt particular, barreja teoria política, psicoanàlisi i humor negre per explicar les contradiccions del món en què vivim. Sobre la mort, Žižek proposa una idea curiosa: no patim tant per la fi biològica com per la por de desaparèixer del tot en l’àmbit simbòlic. És a dir, el que realment ens angoixa no és morir, sinó ser oblidats, que s’esborri el nostre rastre, el nostre nom, allò que vam ser. Ell parla de la “segona mort” per referir-se a aquesta aniquilació simbòlica, que és molt més terrorífica que la simple desaparició física. Per il·lustrar-ho, sovint recorre a acudits. Un dels seus preferits explica la història d’un home que creu que és un gra de blat. Després de sortir de l’hospital psiquiàtric convençut que és un ésser humà, veu una gallina a la porta i surt corrents cap al metge. «Però si ja saps que no ets un gra de blat!», li diu el ...