La veritat no admet prefixos

Viure en l’era del “post” s’ha convertit en una constant desconcertant. Sembla que ja no som capaços de definir el present per si mateix, sinó només com l’ombra d’allò que ja ha passat: parlem de postpandèmia, postmodernitat o postveritat. Aquesta prefixació sistemàtica revela una fatiga cultural, una incapacitat de batejar els nous paradigmes que ens envolten. En literatura i història, el “post” actua com un pont penjant entre la nostàlgia d’un ordre conegut i la incertesa d’un futur que no acaba de quallar. Però és realment possible anar més enllà d’un concepte tan rodó i absolut com la veritat?

Sovint, aquest prefix no indica una superació, sinó una claudicació. Quan parlem de postveritat, no estem inaugurant una era de coneixement superior, sinó acceptant la fragmentació de la realitat en mil miralls subjectius. Hi ha paraules que, per la seva pròpia naturalesa, no admeten gradacions: la veritat, com la mort o la vida, és o no és. En intentar “anar més enllà”, correm el risc de buidar el llenguatge de sentit, convertint els nostres pilars culturals en estructures líquides que ja no sostenen res. Potser el veritable acte de rebel·lia avui no és inventar nous termes, sinó recuperar la integritat de les paraules nues.

Un exemple clàssic i punyent el trobem en la figura de l’herostratisme o la destrucció de la memòria a l’antiga Roma, la damnatio memoriae. Quan el Senat romà decidia esborrar un personatge de la història, no es limitava a condemnar-lo, sinó que raspaven el seu nom de les inscripcions i picaven el seu rostre en els relleus de marbre. En aquest acte, el “post” s’aplicava a la pròpia existència: es pretenia crear una realitat “post-persona” on el buit a la pedra afirmés que allò que havia estat veritat –la vida i els fets d’algú– ja no ho era. Tanmateix, aquell buit a l’escultura sovint acabava sent més eloqüent que la imatge original; la marca del cisell ens recorda que la veritat no es pot "anar més enllà" sense deixar una cicatriu. Intentar reescriure el passat amb un prefix no elimina el que va succeir, només ens deixa davant d’un monument mutilat que ens interroga sobre la nostra pròpia honestedat històrica.

Podem trobar un altre exemple d’aquesta tensió en el concepte de l’anacronisme deliberat en la historiografia clàssica. Pensem en les cròniques de l’antiguitat on s’atribuïen discursos sencers a generals que potser mai no havien obert la boca en aquells termes; no era una mentida per enganyar, sinó una “veritat moral” que buscava elevar el personatge a la categoria de mite. Avui, però, hem portat aquesta pràctica a l’extrem amb la recreació digital o la restauració excessiva de monuments: en voler que el Partenó o el Coliseu semblin “més reals” que la seva pròpia ruïna, estem creant un passat post-històric. Ja no ens conformem amb la pedra erosionada pel temps –que és la veritat del monument–, sinó que preferim la còpia impecable que encaixa millor en la nostra retina contemporània. En aquest procés, el que perdem no és només l’arqueologia, sinó la capacitat d’acceptar que les coses tenen un inici, un desgast i un final que no admeten pegats semàntics.

Reivindicar el valor de la imperfecció esdevé, en aquest context, l’única via per retornar a la veritat de les coses. Una ruïna, una pàgina esgrogueïda o una dada històrica que no encaixa en el nostre relat no són errors del sistema, sinó proves de vida. En la nostra obsessió per anar “més enllà” –per polir el passat o predir el futur–, sovint oblidem que la bellesa i l’autenticitat resideixen precisament en l’esquerda, en el desgast que el temps deixa sobre la matèria i la memòria. Acceptar que el món és finit, que les paraules tenen un límit i que no tot pot ser redefinit per un prefix, ens permet tornar a trepitjar terra ferma. Potser el gran repte cultural d’avui no és ser “post-res”, sinó ser, senzillament, presents: capaços d’observar el món tal com és, amb tota la seva gloriosa i honesta imperfecció.