Mirant al cel
Durant l’estiu el cel sempre es fa més present. Apareix damunt dels nostres caps, més brillant, més potent i més proper. Els que saben comptar aquestes coses diuen que allà dalt hi ha desenes de milers de milions de terres com la nostra, planetes roquers que poden acollir aigua líquida i potencialment habitables. Com més avança el nostre coneixement, més misteriós esdevé l’univers. Les grans pel·lícules de ciència-ficció han anat construint el nostre imaginari col·lectiu, però ja fa dotzenes de segles que ens mirem l’univers amb curiositat. Aristòtil creia que la terra era el centre de tot i van haver de passar dos mil·lennis perquè Galileu ho desmentís, i tres-cents anys més fins que Einstein descobrís que el temps és una dimensió de l’espai i que varia amb la velocitat. Es diu sovint que, per saber cap on anem, és necessari saber d’on venim. Mirar cap a les estrelles és com retrocedir cap al nostre passat més remot, molt més enllà d’Einstein, de Galileu o d’Aristòtil, molt més enllà ...