Entrades

S'estan mostrant les entrades amb l'etiqueta crítica social

La bellesa immarcescible i amarga

Imatge
El 1963, Pier Paolo Pasolini, artista polièdric i inquiet, va realitzar  La ràbia , un film de muntatge ben singular: no va utilitzar cap càmera pròpia. L’obra parteix de centenars de fragments d’un noticiari dels anys cinquanta. Un comentari, que alterna prosa i vers, acompanya les imatges, creant analogies o contrastos violents. Dins aquest «poema cinematogràfic», Pasolini dedica un passatge a Marilyn Monroe: les fotos de l’actriu es barregen amb imatges seves de petita, mentre una veu en off recita una poesia escrita per a l’ocasió: «Del món antic i del món vinent, / només quedava la bellesa, i tu, pobra germaneta». Marilyn deixa de ser una icona buida de revista, « povera sorelina », Pasolini la reconcilia amb Norma Jeane, el seu veritable nom. A diferència de les serigrafies de Warhol, ell intercala la imatge de Crist assotat en una processió. El missatge és clar: Marilyn és una màrtir d’un món que es va apropiar de la seva bellesa per convertir-la en mercaderia, com els mani...

L’únic lloc des d’on no es veu la torre

Imatge
A  Bel-Ami , la novel·la de Guy de Maupassant, Georges Duroy, un jove amb ambició desmesurada, però amb les butxaques buides, ascendeix des de la misèria més absoluta fins al cim del poder a la societat parisenca del segle XIX. Aprofitant la seva bellesa física i el seu talent per a la seducció, utilitza un seguit de dones influents –com la seva amant Clotilde de Marelle, la gelosa Madeleine Forestier i la virtuosa Sra. Walter– com a esglaons per a la seva carrera periodística. Sense escrúpols, manipula, enganya i traeix tothom qui se li posa al davant. La seva obra mestra culmina amb un matrimoni d’interès amb la filla del seu ric patró, consolidant així el seu triomf sobre una societat hipòcrita i corrupta, on l’èxit no es mesura per l’honestedat sinó per l’habilitat per trepitjar els altres. Ara, més de cent anys després, un altre Duroy –o una altra– que arribés a la gran ciutat, potser preferiria dedicar-se directament a la política, perquè els diaris ja no donen per gaire...

La disfressa del buit

Imatge
Vivim en un món abstrús en què cada vegada s’imposen més els eufemismes: les paraules ja no es limiten a anomenar les coses, sinó que les disfressen. “Danys col·laterals” per a bombes sobre civils, “reestructuració” per acomiadaments massius, “reubicació” per a desnonaments o deportacions. La cortesia lingüística esdevé còmplice de la cruesa de la realitat que ens envolta. Ens agrada pensar que suavitzar el llenguatge ens fa més humans, però sovint només ens fa més còmodes davant del dolor dels altres. Amagar la realitat rere mots tous no la transforma: la disfressa. I mentre la paraula justa s’amaga, la mentida educada ocupa el seu lloc.   En la nostra vida quotidiana també els eufemismes s’han acabat per imposar. Caminem per qualsevol ciutat i ens topem amb “zones pacificades” que abans eren simples carrers de vianants, “punts de trobada” que sempre van ser bancs públics, “espais de benestar” per a lavabos de pagament, o “outlets emocionals” per a botigues de gangues. Els rètols ...

L'ampolla mig plena

Imatge
Ja se sap que la realitat és com és: voluble, irracional i relativa. Tot això ens ho recorda el món a cada pas, per molt que ens entestem a contradir-ho. L’art ha servit a la humanitat per posar fites allà on la raó no és capaç de delimitar confins. Ens ha meravellat i ens ha seduït fins que algú, no sé qui, ni com, ni quan, ho va engegar tot en orris. Potser fou l’excés de confiança, potser la vanitat de creure’ns amos del que només havíem d’administrar amb cura. El cas és que vam començar a museïtzar la vida, a col·leccionar instants en lloc de viure’ls, i l’ampolla, que abans ballava entre el ple i el buit, va quedar immòbil, exhibida darrere d’una vitrina. Ara mirem l’art, però ja no el sentim; el mirem com qui mira una cosa que va ser, incapaços de reconèixer en aquell vidre el reflex de la nostra pròpia imatge. Perquè la qüestió de fons, la que ens interpel·la des d’aquest racó de món esmicolat, és la vella i tensa relació entre l’ètica i l’estètica. Durant segles vam conviure am...
T'ha agradat aquest escrit?
Llegir Al caliu del fornell és sempre gratuït, però si et ve de gust ajudar a mantenir viu aquest racó, pots fer una petita aportació:

• Amb PayPal: ☕ Fes clic aquí per anar a PayPal
• Per Bizum amb l'aplicació del teu banc: Si no tens el meu telèfon, escriu-me a qcurbet@icloud.com i et passo les dades.