Setembre
L’1 de setembre és el primer dia de la resta de l’any. No està mai marcat en vermell en els calendaris, si no és que cau en diumenge. De fet, és un dia corrent, tot continua bàsicament igual que el 31 d’agost, però tot comença a ser subtilment diferent. La llum del sol ja va a la baixa i la irradiació solar minva. La civilització torna a treure el nas a cada cantonada i el món sembla que vulgui girar en la direcció correcta. Falten cent vint-i-un dies per acabar l’any, però aquesta fita encara sembla lluny. I, malgrat tot, el temps ara ja anirà a velocitat de creuer, els dies s’encavalcaran els uns amb els altres i la vida s’anirà confonent en una mateixa tirallonga de fets i de rutines. Aquesta represa, disfressada de normalitat, ens empeny cap a la tardor sense demanar permís, com si el caliu de l’estiu hagués estat només un parèntesi fugaç. De sobte, els propòsits escrits a la sorra es converteixen en deures pendents, i ens adonem que setembre no és el final de res, sinó el vertader...