Al caliu del fornell

La gent normal, aquella que omple els autobusos cada matí i fa cua als supermercats els dissabtes, compartim un univers de preocupacions quotidianes que ens mantenen amb els peus a terra. Ens atabalem per les factures que arriben a final de mes, per aquella paraula de més en una discussió, per una reunió de veïns que ens posa els nervis de punta. Les coses menudes –un got d’aigua que bolquem damunt dels papers, un telèfon que es queda sense bateria al pitjor moment– poden arribar a tenyir-nos el dia sencer. I enmig d’aquesta voràgine de responsabilitats i imprevistos, anem desenvolupant, gairebé sense adonar-nos, un catàleg de rareses ben particulars: manies inofensives, rituals inconfessables, pors irracionals que ens acompanyen com a ombres fidels. Vulgues o no, és precisament aquesta suma de petites obsessions el que dibuixa el perfil tendrament absurd de la nostra humanitat. Si hem de creure el que ens deia Josep Pla i som el que mengem, jo puc dir que sóc una croqueta a mig camí e...

Ho confesso, m’agraden les ciutats a primera hora, els sorolls mecànics de la gent quan es lleva, les notícies que sorgeixen d’ofici de les ràdios i els colors tornassolats dels murs on el sol es reflecteix amb mandra. Pots mirar a banda i banda, i els horitzons semblen la cinta d’un precinte encara per obrir, una promesa nítida sota una llum que tot just comença a gatejar per les façanes. La ciutat encara conserva un punt d’innocència, de virginitat intacta, que després es va esvaint inevitablement durant el dia. M’agrada especialment aquest moment en què tot desperta, quan encara no hem après a dissimular sota la màscara de la rutina. Els sons matinals tenen una autenticitat que després es perd: el dring de les persianes que s’aixequen com parpelles feixugues, les portes que es tanquen amb aquell cop sec i decisiu, les converses encara mig adormides a les parades del bus que suren en l’aire fred. Fins i tot les notícies de la ràdio que s’escapen de les cuines tenen un to diferent, co...