Som el que mengem?

La gent normal, aquella que omple els autobusos cada matí i fa cua als supermercats els dissabtes, compartim un univers de preocupacions quotidianes que ens mantenen amb els peus a terra. Ens atabalem per les factures que arriben a final de mes, per aquella paraula de més en una discussió, per una reunió de veïns que ens posa els nervis de punta. Les coses menudes –un got d’aigua que bolquem damunt dels papers, un telèfon que es queda sense bateria al pitjor moment– poden arribar a tenyir-nos el dia sencer. I enmig d’aquesta voràgine de responsabilitats i imprevistos, anem desenvolupant, gairebé sense adonar-nos, un catàleg de rareses ben particulars: manies inofensives, rituals inconfessables, pors irracionals que ens acompanyen com a ombres fidels. Vulgues o no, és precisament aquesta suma de petites obsessions el que dibuixa el perfil tendrament absurd de la nostra humanitat.

Si hem de creure el que ens deia Josep Pla i som el que mengem, jo puc dir que sóc una croqueta a mig camí entre la tradició i l’experimentació fallida: una mica cremada per fora i encara gelada per dins. Però si afinem més el diagnòstic gastronòmic de la meva identitat, em reconec sobretot en un pit de pollastre arrebossat: modest en aparença, daurat per fora gràcies a l’esforç de dissimular les imperfeccions, i amb aquell punt d’imprevisible que fa que, en mossegar-lo, et puguis trobar tant amb la sucositat tendra com amb la sequedat traïdora. I és que la vida, com l’arrebossat, és aquella capa superficial que intenta protegir-nos dels excessos de la cocció, però que de vegades es desprèn i deixa la carn a la intempèrie. L’ensaladilla amb maionesa, per la seva banda, representa aquell desig de barrejar-ho tot –la patata humil, la pastanaga submisa, la tonyina insubmisa– lligat per una emulsió groguenca que ho cohesiona, igual que la rutina quotidiana intenta donar sentit als bocins dispersos dels nostres dies. Som, en definitiva, plats sense pretensions, d’aquells que mai no veuràs en un menú degustació, però que trobes a faltar quan menges massa sovint fora de casa.

M’apassiona i m’emociona tot allò que em lliga amb el passat, com si cada objecte vell, cada recepta heretada, cada cançó que sonava a la ràdio de casa dels meus pares fos una arrel invisible que em subjecta a la terra quan el vent bufa massa fort. Per això em molesta, em molesta profundament, quan intenten arrabassar-me tot això, quan volen convèncer-me que el passat és una càrrega inútil, un pes mort que cal abandonar per córrer més lleugers cap a no se sap on. Que no ho veuen? Que no ho entenen? Sense arrels no som més que fulles seques arrossegades pel primer vendaval. Em podeu prendre moltes coses, però no em toqueu les fotos grogues del calaix, ni el dret a recordar d’on vinc mentre decideixo cap a on vull anar, ni l’ensaladilla, perquè jo sóc l’ensaladilla.