El compromís del Truffaut

Al cor del Barri Vell de Girona, el Cinema Truffaut és molt més que una sala de projecció; és el darrer refugi de la resistència cinèfila de la ciutat. Ubicat a l’antic cinema Modern, avui aquest espai, l’únic que ofereix cinema en versió original a la ciutat, ha aconseguit, des de la seva obertura el 1991, mantenir viva la flama del cinema d’autor en un món dominat per unes multisales més preocupades per vendre crispetes que altra cosa. Amb la seva estètica austera i el seu compromís innegociable amb la cultura, el Truffaut s’ha convertit en un espai de culte on les imatges prenen la paraula, configurant-se com el lloc ideal perquè, per un atzar del destí o una decisió meditada, s’hi segelli un nou tipus de pacte històric.

El darrer capítol d’aquesta sala, però, no s’ha escrit en un guió de ficció, sinó en els plecs d’un concurs públic que ha tingut la ciutat en suspens. Després de dècades de gestió ininterrompuda pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, l’Ajuntament va treure a licitació l’explotació de la sala. El que semblava un tràmit burocràtic es va convertir en un terratrèmol quan, per una carambola de puntuacions i barems tècnics, l’oferta dels gestors històrics va quedar per darrere d’una proposta externa, la de l’empresa Rambla de l’Art de Cambrils.

De cop, el Truffaut es va trobar en una cruïlla perillosa: un model cultural d’èxit, arrelat i estimat, estava a punt de canviar de mans per la fredor d’una xifra en un formulari. La incertesa va obrir un escenari insòlit d’impugnacions i demores que amenaçava en deixar la pantalla en blanc. Va ser en aquest punt de màxima tensió, amb el contracte a punt de vèncer i la ciutat mobilitzada, quan l’atzar i la política van haver de buscar una sortida d’emergència per evitar el tancament. Una decisió in extremis que ha permès al Col·lectiu de Crítics mantenir la clau del Modern, almenys de forma temporal, mentre es resol el futur definitiu de l’equipament.

El maig de 1410, el rei Martí l’Humà agonitzava al monestir de Valldonzella, a Barcelona. Era un home cansat, colpejat per la mort prematura del seu únic fill i hereu, Martí el Jove, un atzar biològic que havia deixat el Casal de Barcelona sense un successor directe després de segles de continuïtat. Amb la seva mort s’apagava no només una vida, sinó tota una dinastia que havia forjat la identitat del país. En aquelles hores d’agonia, el buit de poder cremava tant com la febre del monarca, i el futur de la Corona d’Aragó depenia, literalment, de la seva darrera voluntat.

Davant d’un llit de mort convertit en l’únic tauler d’escacs de la política catalana, va aparèixer la figura del notari Esteve de Pelachs. El 30 de maig, acompanyat per una delegació de les Corts, va entrar a la cambra reial amb un document que cremava a les mans. La missió era gairebé desesperada: obtenir un nom, una ordre, qualsevol senyal que evités el caos. Pelachs es va inclinar sobre el monarca i li va formular la pregunta clau, demanant-li si acceptava que la successió recaigués en qui tingués més dret per justícia.

La resposta del rei va ser tant breu com fatal. Amb un últim alè d’energia, Martí l’Humà va pronunciar una sola paraula: “Hoc”. Aquest “sí”, extret gairebé a la força d’un home que ja no tenia veu per argumentar, va ser la carambola definitiva de l’atzar. En lloc de designar un successor clar que pacifiqués els regnes, aquella afirmació genèrica va deixar el tron a la intempèrie. Aquella síl·laba, llançada en el silenci d’una cel·la monàstica, va obrir una escletxa jurídica tan gran que acabaria conduint el país cap al Compromís de Casp i el final de la seva dinastia pròpia.

Finalment, arribats a aquest punt de la crònica, el paral·lelisme es fa inevitable i la pregunta sorgeix amb una fredor gairebé administrativa: en aquest nou Compromís del Truffaut, qui ha assumit el paper de cada protagonista? Si bé el Col·lectiu de Crítics ha hagut de lluitar per la seva supervivència com un llinatge que es resisteix a l’extinció, el misteri no rau en qui ha exercit de notari aixecant acta del conflicte, sinó en qui ha pronunciat l’“Hoc” fatal. Qui va ser l’executor d’aquella afirmació que, tot i semblar tècnicament justa sobre el paper del concurs, va estar a punt de segellar el destí de la sala per sempre? En la distància entre un despatx municipal i la penombra del pati de butaques del Modern, algú va donar el vistiplau a un algoritme de puntuació que ignorava l’ànima del projecte, recordant-nos que, tant al segle XV com al XXI, una sola paraula –o una sola signatura– és suficient perquè l’atzar giri la clau i canviï, de cop, el rumb de la nostra història cultural.