Al caliu del fornell

Hi ha uns fils, em sembla, no sempre visibles del tot, a través dels quals es pot resseguir perfectament la història d’Europa. Des d’aquella cort de la Viena imperial que va acollir Mozart i Beethoven, fins al Berlín de la caiguda del mur que ens va oferir el tecno com a crit de llibertat; des de la llum de les nostres polis mediterrànies on va néixer l’humanisme, fins a la reinvenció industrial de les ciutats atlàntiques banyades pel rock i el salnitre; o des de l’ordre mercantil de la Lliga Hanseàtica, fins a l’avantguarda digital de les capitals bàltiques. Són eixos que dibuixen una Europa de les ciutats, una xarxa de cultura i memòria que ignora les fronteres dels estats per parlar un llenguatge comú. D’altres rutes, que podem semblar més discretes, però que són igual d’essencials, travessen el cor del continent: l’eix alpí que uneix la precisió de Milà amb el refugi intel·lectual de Ginebra; la històrica Via Regia que teixeix un pont entre Kíiv, Varsòvia i París fent circular el p...

El món és complicat, no em cansaré de dir-ho. Vivim envoltats de matisos i de detalls, de formes recargolades i d’idees confuses que s’encalcen les unes a les altres. Bàsicament, la causa fonamental d’aquesta complicació és la rodonesa del nostre planeta. En una terra plana tot seria més fàcil d’explicar per què tot tindria un inici i un final, d’aquesta manera, en canvi, tot allò que sembla arribar al final torna sempre a començar. Tot continua, tot gira, tot flueix, només les nostres vides són passatgeres. El pa i el vi, per les cultures mediterrànies, definien l’humà. L’Odissea, que Homer va compondre vuit segles abans de Crist, narra les aventures d’Ulisses. Quan l’heroi grec veia aparèixer una terra, es preguntava, abans que res, si els seus habitants eren “menjadors de pa”, o sigui, si eren éssers humans i no monstres, ni bèsties, ni déus. La diferència bàsica amb l’actualitat és que ara de pa n’hi ha de moltes menes i la pregunta s’ha de plantejar amb molt de compte. Baguet, brè...

Si tothom s’esforcés una mica a no parlar del que no sap, el silenci s’estendria irremissiblement entre nosaltres. Hi ha gent, no ho negarem pas, que arriba a una mena de coneixement universal, aconsegueixen tocar totes les tecles del saber, però són pocs, cada vegada menys, perquè per assolir-ho s’ha de passejar amb constància per avingudes flanquejades per til·lers o pels Camps Elisis del coneixement, i això no sempre està a l’abast de la majoria. Escriure ja és un altre tema, tothom pot escriure del que vulgui, només es tracta d’ordenar paraules d’una manera més o menys acceptable, començar amb una idea i deixar que el fluid mateix de l’escriptura derivi cap a indrets misteriosos, desconeguts totalment per la mà que escriu. Sense cap mena de dubte, tot això està lligat als mecanismes del pensament de cadascú, de la sensibilitat i d’un coneixement que augmenta a mesura que s’escriu i, com és en el meu cas, s’oblida totalment després d’haver-ho escrit. Potser tothom hauria d’escriure ...