Pel davant i pel darrere
L’altre dia vaig passar pel davant d’un polígon industrial relativament nou. Res a dir, les façanes endreçades, els rètols discrets, però atractius. Tot feia la sensació d’ordre i de productivitat. El cas és que vaig haver de donar la volta per la part del darrere i allà era tot el contrari: residus, brutícia i desordre. Tothom té dret a amagar la seva roba bruta, però hi ha qui es creu que la terra és plana i al darrere només hi ha un precipici i que ningú ho veurà. Però no és així: allà on acaba una cosa en comença una altra. Perquè el darrere sempre acaba sent el davant d’algú altre. D’un veí que es mira aquesta deixalleria des de la finestra, d’un treballador que entra per la porta del darrere cada matí, o de l’aigua que acaba filtrant-se cap als horts del costat. La frontera entre allò que ens volen ensenyar i allò que amaguem no és només geogràfica: és moral. De fet, aquesta dualitat entre el davant i el darrere és la mateixa que va inspirar Michael Frayn a la seva famosa comèdia...