Lleons, rucs i escurçons
En acabar la Gran Guerra, els comandants aliats van ser rebuts com els arquitectes d’una victòria heroica contra la tirania. Figures com el mariscal Douglas Haig –al Regne Unit– van ser condecorades i celebrades amb desfilades multitudinàries, encarnant el prestigi d’una casta militar que havia guanyat la “guerra per posar fi a totes les guerres”. Durant dècades, els llibres de text i els monuments oficials van sostenir aquesta imatge de competència i sacrifici patriòtic, blindant els generals contra qualsevol crítica profunda sobre les seves tàctiques o la gestió de les baixes. Aquesta aura d’infal·libilitat, però, va començar a esquerdar-se a la dècada de 1960. Amb la majoria dels alts comandaments ja morts i el trauma de la Segona Guerra Mundial encara fresc, una nova generació va començar a qüestionar les matances del passat. El punt d’inflexió va ser la publicació de The Donkeys – els rucs– (1961) d’Alan Clark, un llibre que va popularitzar la tesi que els soldats britàn...