Al caliu del fornell

Caminar no és un esport reglat i competitiu, simplement és una activitat humana, potser la més fonamental. No hi ha campions, ni cracs, però tampoc cap mena de limitació. Caminem, els que podem, de la mateixa manera que mengem o que respirem. Caminar és viure, però no només ho fem per la necessitat de moure’ns, sinó per alguna cosa més: per pensar, per somiar, per ser. Els grans pensadors clàssics, i alguns de més moderns, consideraven el fet de caminar com una part indissociable de la seva activitat intel·lectual. Des dels primers peripatètics grecs, que seguien els passos d’Aristòtil mentre deambulava sota els porxos del liceu –d’aquí ve el nom,  peripatètic , el que passeja mentre ensenya– fins a una llarga llista de filòsofs i escriptors, tots els que han volgut transcendir la realitat s’han posat en marxa. Ho han fet passejant sota els núvols i contemplant la natura amansida i perdurable, però sobretot per a poder activar el cervell. Les neurones necessiten les nostres cames p...

Diuen que la pressa és una mala consellera, i tant si mirem els clàssics com si escoltem els humoristes contemporanis, la cosa queda clara. Coluche, per exemple, ja deia que «els que corren més de pressa no són necessàriament els que tenen més pressa». I és ben veritat: de vegades anem amb el corró posat sense saber ben bé per què. Si ens fixem en les faules de La Fontaine i en les dels seus mestres grecs, com Isop, hi trobaríem un munt d’històries que van pel mateix camí. La més típica és la de la llebre i la tortuga: la primera va tan de pressa que es pensa que ho té tot fet, i al final resulta que la tortuga, a poc a poc, però sense parar, és la que guanya la cursa. Vaja, que al final la constància i la intel·ligència solen donar millor resultat que córrer com un boig. I això no només passa en les faules, sinó en el dia a dia. Quantes vegades hem enviat un missatge atabalats i després ens hem penedit? O hem respost sense pensar i hem acabat demanant disculpes? La pressa també ens fa...