Al caliu del fornell

Un gos es queda mirant darrere el vidre, sense que hi hagi res aparentment interessant. Els humans ens estranyem, però potser el gos percep un moviment, una olor, un eco que se’ns escapa, perquè la realitat és per a nosaltres només allò que som capaços de percebre. El gos, immòbil al balcó, mira fixament cap enfora. No lladra, no es gira, no demana res. Només els ulls atents, les orelles lleugerament tibants, el musell orientat a un punt que nosaltres, des del darrere, no som capaços de localitzar. El gos no mira el buit: mira la nostra certesa que allò és buit. Voltaire deia que «no sabem exactament on són els àngels, si a l’aire, al buit, als planetes: Déu no ha volgut que fóssim instruïts». Els humans som com una mena de gossos sense capacitat olfactiva o àngels amb vertigen. Tenim por a les altures i por de percebre més enllà de les nostres limitacions humanes. Déu, o la natura, o els minerals de l’univers, no ens han proveït de determinades capacitats innates. I ens passem la vida...

Ho confesso, m’agraden les ciutats a primera hora, els sorolls mecànics de la gent quan es lleva, les notícies que sorgeixen d’ofici de les ràdios i els colors tornassolats dels murs on el sol es reflecteix amb mandra. Pots mirar a banda i banda, i els horitzons semblen la cinta d’un precinte encara per obrir, una promesa nítida sota una llum que tot just comença a gatejar per les façanes. La ciutat encara conserva un punt d’innocència, de virginitat intacta, que després es va esvaint inevitablement durant el dia. M’agrada especialment aquest moment en què tot desperta, quan encara no hem après a dissimular sota la màscara de la rutina. Els sons matinals tenen una autenticitat que després es perd: el dring de les persianes que s’aixequen com parpelles feixugues, les portes que es tanquen amb aquell cop sec i decisiu, les converses encara mig adormides a les parades del bus que suren en l’aire fred. Fins i tot les notícies de la ràdio que s’escapen de les cuines tenen un to diferent, co...